Un minut de silenci

Crim masclista a Figueres. La crònica esclata, una dona es converteix en un breu titular, una notícia fugaç que amaga tota una vida. L’assassí es renta tranquil·lament les mans a la font. Però nosaltres no ens podem rentar les mans. Com a societat, cal una condemna que vagi més enllà de la commoció a les xarxes, més enllà dels fràgils minuts de silenci. Nosaltres no ens podem permetre l’oblit; normalitzar la situació és també una forma de violència.

La violència de gènere no és un accident ni una tragèdia inevitable, és el resultat d’una cultura malalta que tolera actituds de menyspreu i d’humiliació vers les dones, on l’abús troba refugi. Mentre el món gira amb una normalitat ofensiva, l’infern esclata i converteix la llar en una gàbia sense sortida.

Quan una dona és assassinada, fracassa l’individu, però s’enfonsa una civilització sencera, aquella que educa els homes en la possessió i les dones en la resistència silenciosa. Aquella on es confon amor amb domini. Creiem que vivim en una societat moderna, igualitària, però els crims masclistes desmunten el relat amb una brutalitat incontestable. La pregunta és: quantes dones més han de morir perquè entenguem que el masclisme no és un problema privat, sinó una ferida col·lectiva? La societat fa tard si només detecta la violència quan hi ha sang; un sistema que només actua després de l’agressió resulta insuficient.

L’assassinat és un mirall brut, incòmode, que sovint ens escandalitza mentre busquem explicacions que calmin la nostra consciència. Parlem d’homes trastornats, de bogeria, però aquesta lectura és perillosa: converteix la xacra en una excepció i evita afrontar la realitat. L’explicació és potser més simple i se centra en la voluntat d’eliminar comportaments viciats que associen la masculinitat amb el domini, la força i el control emocional. La solució no és fàcil: necessitem recursos que garanteixin una protecció efectiva, mecanismes ràpids d’actuació que ofereixin sortides reals al problema.

Els crims masclistes no són una fatalitat inevitable ni una desgràcia privada. Condemnar aquesta violència no es pot limitar només a un minut de silenci; cal educar, intervenir, escoltar i protegir. És necessari entendre que l’amor no fa mal, no empresona, no mata. Cap dona en un país que s’anomena civilitzat pot morir per voler viure lliure. Mentre no arribi la solució, tindrem un deute pendent amb la dignitat humana. Cada crim mostra el fracàs d’una societat que no garanteix el dret més bàsic. Viure sense por.