Més pedagogia i menys policia

Arran de la polèmica mesura del Govern Illa d’introduir mossos a les escoles, això sí, de paisà i no armats, per a tasques de prevenció i mediació s’ha obert la caixa dels trons de variats col·lectius, d’entrada la mateixa comunitat educativa, però també d’altres professionals i científics socials, a part dels sindicats. Però anem a pams. Un primer equívoc que s’arrossega fa anys, a escala d’Estat i Catalunya, és reduir el sistema educatiu (inclòs Ministeri d’Educació i Conselleria d’Educació) als serveis d’ensenyament públic, privat i/o concertat. Es fa patent l’absència d’assessors pedagògics als governs respectius (farcits d’economistes i tecnòlegs), quan estem en una societat educadora (que sovint sembla deseducadora), on el conjunt de tota la oferta formativa ve donada pel sistema educatiu formal (l’ensenyament reglat), el no formal (el no reglat) i el informal (pels ens privats i públics: socials, culturals (biblioteques), artístics, recreatius, esportius, ambientals, sanitaris, lingüístics, digitals, etc.

"I no oblidem, que Catalunya sent avantguarda europea els anys 1990 amb ciutats educadores, actualment està a la cua"

Una oferta formativa que hauria d’estar coordinada i canalitzada, per pedagogs, educadors i formadors (mestres i professors ja tenen prou feina), atenent una realitat que s’ignora i és que si les velles generacions el 70% del que van aprendre va ser fora de l’àmbit formal, en les noves generacions és el 90%. Per tant, és clar que s’han de reforçar amb més mestres i professors, escoles i instituts, atesa la creixent pressió per la diversitat i la inclusió, però també s’han de reforçar amb més educadors i formadors, per les creixents demandes socials que no poden gestionar famílies, mestres ni AMPAS, efecte d’una societat amb fortes desigualtats (cas de l’Alt Empordà) i una oferta formativa informal que en mans del mercat sovint és deseducadora (més enllà de xarxes socials i mòbils).

És clar que es necessita molta més inversió pública en recursos i personal dins, en passarel·la i fora l’àmbit formal, per afrontar la creixent necessitat de prevenció i mediació, competència d’educadors socials, mediadors i integradors culturals, orientadors, terapeutes, assistents, psicòlegs i....traductors. Tasques que avui assumeix el sistema formal a precari i allà on en tenen. Però no ens enganyem, cal un gir polític de 180º en les prioritats, partides i pressupostos. L’enorme despesa en innovació tecnològica que s’ha fet passar per educativa, informatitzant aules, amb pantalles 1x1 a totes hores (quan Finlàndia las ha desmantellat), recorda la desproporció AVE-Rodalies (10 a 1), que ha portat a retallar educadors i formadors avui imprescindibles per fer tasques de prevenció i mediació. Les nostres grans patums universals Marta Mata, Rafael Campalans i Josep Pallach, segur que demanarien més pedagogia i menys policia. I no oblidem, que Catalunya sent avantguarda europea els anys 1990 amb ciutats educadores, actualment està a la cua. Després, no ens queixem.