La nit al Tiffany’s també és nostra

M’he enganxat al pòdcast Aquella nit al Tiffany’s amb aquella mena d’addicció que només provoquen les bones històries. I no és perquè comparteixi cognom amb el protagonista, ni només perquè sigui una ficció sonora ben feta. És un tros d’història mig desat en un calaix: la Costa Brava de finals dels seixanta, el franquisme al clatell, una joventut que buscava aire i una discoteca de Platja d’Aro que venia modernitat, però vivia encerclada pel passat.

La sèrie de Ràdio Capital parteix del llibre de Joan Gasull El pacifista que volia volar una discoteca. I aquest és un dels seus grans encerts: no es limita a dramatitzar un cas, sinó que el retorna al territori. L’Escala hi apareix com a punt de partida i de memòria; Figueres, com l’espai de clandestinitat i lectures prohibides; Roses, com l’origen de la dinamita; i Platja d’Aro, naturalment, com l’epicentre d’una nit que resumeix moltes contradiccions d’aquells anys.

"És un tros d’història mig desat en un calaix: la Costa Brava de finals dels seixanta, el franquisme al clatell, una joventut que buscava aire i una discoteca de Platja d’Aro que venia modernitat, però vivia encerclada pel passat"

Escoltar-la avui no vol dir justificar res. Vol dir entendre. Vol dir mirar de cara una generació que va créixer entre consignes, repressió, cançons prohibides i la temptació d’actuar quan semblava que ningú no escoltava. També recorda que la història local no sempre és menor. A vegades, en un mas de l’Escala, en un bar de Figueres o en una carretera cap a Platja d’Aro, s’hi concentra tot un país.

Descobrir Aquella nit al Tiffany’s ens permet reconnectar amb aquell temps, explicar-lo sense simplificar-lo i retornar-li els matisos que el silenci havia esborrat. La memòria no ens immobilitza en el passat: ens ajuda a escoltar millor el present. Aquell retall d’història també és nostre.