Realitat augmentada

«De tant que ens agradem, hem deixat de ser crítics amb nosaltres i el nostre entorn»; no recordo on vaig sentir o llegir aquesta frase, però el cert és que de tant en tant em torna i, amb monòtona lentitud, em fa entreveure una societat que ha canviat tant que gairebé no la reconec, i on tothom fa, pensa i actua de la mateixa manera.

Aquests dies de Fires a Figueres han estat plens d’activitats a tot arreu i el carrer ha estat un epicentre fonamental; una de les conseqüències de l’activitat al carrer és trobar-se amb molta gent que fa temps que no es veu, s’hi parla breument, es comenta, s’interactua, i cadascú segueix el seu camí. Trobo que és una realitat augmentada sobre una altra, més prosaica, domèstica, real, en la qual els vincles cada vegada són menors o, més ben dit, més febles que no eren fa uns anys.

Sovint convertim la nostra vida diària en una constant expulsió de l’altre, no païm bé la diferència —sigui quina sigui—, no entenem gaire bé res més que allò que ens envolta sempre i que sempre és igual. Repetim sempre el mateix i això comporta que cada vegada siguem menys oberts a conèixer res de nou perquè pensem que ja ho sabem tot o, i encara pitjor, creiem que no ens cal saber res més.

"Ens hem aposentat en la comoditat d’una ignorància buscada que ens ha costat molt trobar i defensem amb dents i ungles"

Hem perdut la curiositat, i ens hem aposentat en la comoditat d’una ignorància buscada que ens ha costat molt trobar i defensem amb dents i ungles. Curiosament, en èpoques com les Fires i Festes de la Santa Creu, encara és possible sortir d’aquesta zona de confort, trobar-se amb altres, barrejar-se i sentir que tot i tothom és diferent alhora; fa la funció de bàlsam social i cada vegada tenim menys espais com aquests.

Potser aquesta realitat augmentada de la festa no és una ficció, sinó un recordatori. Una oportunitat per abaixar el volum del ‘jo’ i tornar a escoltar el ‘nosaltres’. Si som capaços de reconèixer-nos entre la multitud de les Fires, encara som a temps de redescobrir l’empatia que la rutina ens ha anat robant, amb monòtona lentitud.