Parlem de seguretat, però amb rigor

La seguretat és un dels temes més seriosos ara mateix a Catalunya. Un debat que s’ha obert pas amb força a la conversa pública i a les institucions, i amb una sèrie d'últims fets que alimenten una percepció ciutadana d’inseguretat: des de l'homicidi recent a Esplugues de Llobregat fins a morts derivades d’enfrontaments violents entre bandes, la violació a la Feria de Abril o els tirotejos al Raval.

Seria molt irresponsable escampar la por, però és normal que aquests successos impactin en l’estat d’ànim de la societat o que generin un cert neguit.

En ple 2026, parlar de seguretat no pot ser un tabú. És un tema tan normal i necessari com parlar d’hospitals o de la crisi de l’habitatge. De fet, la seguretat és una política eminentment social, una de les bases de l’estat del benestar! Qui té més recursos sempre es pot pagar la tranquil·litat. Però per a molta gent els espais públics són el cor del seu dia a dia, i les institucions han de prioritzar que siguin segurs.

Quan s'evita aquest debat per por del què diran, s'abandona la realitat, i el resultat d'aquesta negligència ja el sabem. S'acaba regalant aquesta qüestió en exclusiva a l'extrema dreta. El populisme sempre s’apropia del malestar. I alimenta teories falses. Davant la percepció d’un buit, els de sempre s’afanyen a omplir-lo amb conspiranoia i solucions màgiques.

Ara bé, que el debat sigui necessari no vol dir que s'hagi de fer de qualsevol manera. I, encara menys, que les solucions es puguin decidir amb presses. No podem parlar de seguretat a cop de succés, amb el tuit o el diari a la mà. Les polítiques i els debats del país no es poden basar en vídeos virals, perquè tenen una vida molt curta, i sovint no expliquen tota la realitat.

L'alarmisme constant distorsiona la fotografia general. Acaba polaritzant de manera artificial una qüestió en què, en el fons, tothom busca exactament el mateix: Que tots visquem tan tranquils i segurs com sigui possible. Construir un país segur demana fugir de les anàlisis a correcuita. Vol un estudi profund de les polítiques públiques que estan funcionant, tant a casa nostra com en països veïns.

I també una crítica igual de seriosa de les que no han funcionat. Per tant, la conversa sobre seguretat ha de donar veu a perfils de tota mena. Des del món policial fins a l’educatiu. 

I exigeix una maduresa imprescindible. No reaccionar amb judicis ideològics davant de propostes que són estrictament operatives. 

Convertir la seguretat en una manera de desgastar l’adversari polític és molt fàcil, però el repte de debò no és guanyar la discussió del dia a les xarxes. El repte és dissenyar un model a llarg termini que garanteixi la convivència i aguanti el pas del temps.