Opinió
Columnista
Veïns de Roses que es miren als ulls
En un clima on la figura del migrant s'ha convertit en el boc expiatori de totes les frustracions col·lectives, triar el coneixement és un acte de resistència
Mohamed durant la seva xerrada organitzada per l'Associació Rodes. / AR
L'altre dia, l'Associació Rodes em va convidar a fer una xerrada sobre la comunitat marroquina al municipi. Una proposta que, dita així, podria semblar rutinària. Però en el moment que vivim -de polarització creixent, de discursos que criminalitzen la migració i de por instrumentalitzada políticament-, allò que va passar aquell vespre a Roses era gairebé inèdit. En lloc de deixar-se arrossegar pel soroll, un grup de veïns va decidir fer exactament el contrari. Aturar-se, escolar i entender.
En un clima on la figura del migrant s'ha convertit en el boc expiatori de totes les frustracions col·lectives, triar el coneixement és un acte de resistència. Gairebé contracultural. Com a fill de persones migrades del Marroc, i també com a rosinc d'adopció, aquell vespre em vaig sentir profundament orgullós. No és habitual, avui dia, que una associació de veïns decideixi preguntar abans de jutjar i agraeixo molt la invitación a Carles Pàramo i a tot l'equip per fer-ho possible.
Carles Pàramo i Mohamed El Amrani durant la trobada / AR
Que optem per la comprensió quan l'entorn convida a la trinxera és reconfortant. Durant la xerrada, més que parlar sobre la comunitat marroquina, vam parlar amb la realitat que compartim: de trajectòries migratòries, de fills i filles que ja som d'aquí, de tensions i també de complicitats. Sense eufemismes, però sense hostilitat.
Conèixer i desconèixer
Hi ha qui encara entén el fet de "conèixer l'altre" com una mena d'expedició: anar, observar, extreure conclusions i tornar. Però la convivència no funciona així. Som veïns que compartim somnis quotidians i que, de vegades, acabem sent la família que no s'escull.
El meu avi va arribar als anys setanta, després d'un viatge ple d'incerteses, buscant noves oportunitats. Va acabar a Roses sense gairebé res més que les ganes de tirar endavant. I en aquell camí —que no sempre va ser fàcil— es va trobar amb molt bona gent d'aquest poble que el va acollir, que li va donar una mà quan més ho necessitava, que el va ajudar a fer arrels. Aquella Roses que va acollir el meu avi existeix. I el que va passar l'altre dia em demostra que encara hi és. Que no ens facin creure el contrari.
Subscriu-te per seguir llegint
- Un inquilí entrega un pis amb un desconxat a la banyera i el propietari li reclama 5.100 euros mesos després: la justícia dona la raó al llogater
- Quan el vi també salva vides: La Vinyeta exporta al món la seva col·laboració amb la Fundació Mona
- Aquest és el poble de l'Empordà que s'ha convertit en el refugi de Manel Fuentes lluny dels platós
- La Guàrdia Urbana de Figueres tanca un establiment d'alimentació que generava queixes veïnals
- Pals de fibra caiguts: ja falta menys perquè vagin per terra, i això no vol dir que estiguin soterrats...
- Carme Noguera, la dona més longeva d'Espanya als 111 anys: 'M'agradava prendre una cerveseta i fumar-nos uns cigarrets amb les meves companyes
- Detingut un home per un homicidi masclista a Figueres
- El detingut per la mort violenta de Figueres va ser condemnat dilluns a sis mesos de presó per maltractar la víctima
