L'altra badia de Roses

Recentment, convocats per diverses entitats, es van concentrar i es van fer els morts un centenar de persones per protestar pels futurs perills mortals d’un parc eòlic marí que, en teoria, s’hauria d’instal·lar a uns 24 quilòmetres de la costa. En teoria amb el doble sentit, ja que després d’anys d’endarreriments i de boicots de tota mena, més els anys que poden passar, tot fa pensar que abans veurem un parc eòlic marí francès a pocs quilòmetres d’aquí, la desaparició de platges a la badia de Roses i, el més greu, més mortalitat per calor extrema (amb quota part de l’Empordà), a part de l’augment de malalties amb resultat de mort per la contaminació. És curiós que, per això, no es facin concentracions i simulacions de morts. Ni una!

I no només es tracta de protegir la primera línia de costa en clau de sol i platja (si no hi ha platges, no hi ha turisme) sinó protegir espais, ports, infraestructures i, per tant, patrimoni públic i privat, més enllà del natural (aiguamolls, goles...).

"Gràcies a l’experiència històrica de l’Escala en enginyeria dunar, pionera a Espanya i Europa pels anys 1900, avui podem continuar veient dempeus i vivint a l’Escala i Sant Martí d’Empúries"

Es diu, i repeteix sovint, que el cost de no fer res serà cinc vegades superior a prevenir. No deixa de ser sorprenent, com ja he dit més d’un cop, que gràcies a l’experiència històrica de l’Escala en enginyeria dunar, pionera a Espanya i Europa pels anys 1900, avui podem continuar veient dempeus i vivint a l’Escala i Sant Martí d’Empúries. Oblidar les pioneres obres d’enginyeria dunar que es varen realitzar fent una sèrie de barreres naturals amb vegetació per arrelar les dunes en extensió procedents de la badia de Roses, per tempestes de sorra generades per la tramuntana, és un oblit imperdonable. Transferir aquest coneixement a un consorci i adaptar aquella enginyeria a la protecció de la badia, és només voler fer-ho. Voluntat política.

Només cal anar i veure com entre Peníscola i Benicarló, i ja fa anys, tenen una barrera naturalitzada dunar d’uns 7 quilòmetres, òbviament arrelada a sota, paral·lela al passeig marítim, d’una alçada d’un metre i una amplada d’uns tres a quatre metres, amb desnivell a banda i banda d’un metre de fondària (total dos metres de desnivell), una per neutralitzar els temporals i l’altra per desaiguar. Damunt, una passarel·la passeig per a vianants, banyistes i ciclistes, segons trams. I, per cert, a tocar del passeig marítim ple d’hotels, que no només no hi veuen cap problema, sinó que els dona seguretat. I aquí també ho podem fer gràcies a l’amplada que «encara» tenim de platja (en regressió cada any que passa).