Viure a mitges

Hi ha qui mira el món com si fos un aparador i no un lloc on viure. Passejo pel carrer i em costa entendre aquesta manera d’avançar amb el cap mig dins del telèfon. Paisatges, monuments o, fins i tot, un plat a taula acaben convertits en simple material per fotografiar, i no en una experiència per mirar, gaudir o assaborir. Sembla que molta gent hagi decidit viure a mitges, com si la realitat només tingués valor quan queda guardada en un dispositiu.

No es tracta d’alimentar cap polèmica fàcil sobre les pantalles. El problema és un altre: que la tecnologia deixi de ser una eina i es converteixi en una barrera. Quan mirar una obra, contemplar un paisatge o degustar un àpat es transforma en una cursa per fer la foto, gravar el vídeo o comprovar si la imatge ha sortit prou bé, l’experiència deixa de ser viscuda i passa a ser consumida amb presses. A mitges.

"Una pantalla enlaire no és un gest innocent: molesta, destorba i trenca la concentració que aquell espai necessita"

Però encara em costa més entendre la desconsideració d’aquells que, malgrat els avisos de l’organització, filmen espectacles i obres de teatre com si ningú no els veiés. I sí, que els veiem. Els veuen els del costat, els actors, els qui han pagat per escoltar, mirar i deixar-se portar per la funció. Una pantalla enlaire no és un gest innocent: molesta, destorba i trenca la concentració que aquell espai necessita.

Potser aquest és el veritable problema: hi ha qui va per la vida amb la mirada dividida. Volen ser a tot arreu, però mai del tot. I així, entre una foto i un vídeo, acaben vivint també a mitges. Potser convé recordar una cosa ben senzilla: no cal enregistrar-ho tot per donar-hi valor. De vegades, l’única manera d’entendre el que tenim al davant és viure-ho plenament.