Un deute amb Mònica Naranjo

Mònica Naranjo va tornar a demostrar als Premis Dial que no és una artista qualsevol. En rebre el guardó a la trajectòria, el va cedir a Antonia San Juan, que acaba de superar un procés oncològic. I, en veure-la, em va tornar una pregunta recurrent: ¿com pot ser que la figuerenca més internacional no hagi cantat mai a la seva ciutat?

Ja sé que, dit així, no és del tot exacte. Va actuar en alguna desfilada quan estudiava, també en locals de la costa i, ja amb disc al mercat, va omplir la Ciutadella de Roses l’agost del 1998. Però a Figueres, mai. I això, després de tants anys, continua sent una assignatura pendent.

"Recordo la il·lusió amb què, en una entrevista a l’EMPORDÀ, l’estiu del 1991, ens explicava que començava a gravar el seu primer disc"

Abans de la diva hi havia una noia de Figueres que ja despuntava. A la ràdio li gravàvem cassets amb cançons perquè les assagés i, fins i tot, vam fer arribar una maqueta seva a Madrid, a Julián Ruiz. Volia arribar lluny. Recordo la il·lusió amb què, en una entrevista a l’EMPORDÀ, l’estiu del 1991, ens explicava que començava a gravar el seu primer disc. Encara no era el fenomen, però ja s’hi intuïa tot.

Potser per això va fer tant mal aquell episodi que Joan Armangué recorda a Històries d’alcalde. Mònica havia de ser pregonera de les Fires, però tot es va espatllar quan algú va pensar que, ja posats a fer, també podia actuar gairebé de franc. Ella s’ho va prendre com una falta de respecte. I tenia raó.

Figueres s’omple la boca amb els seus noms il·lustres, però no sempre sap cuidar-los. I Mònica Naranjo és, probablement, l’artista figuerenca viva més coneguda arreu. La ciutat encara hi té un deute pendent: no un homenatge, ni una fotografia, ni un gest protocol·lari. Un gran concert. Aquest sí que seria, de veritat, el premi que li falta.