Marià Lorca, un home de paraula

Quan en Marià Lorca em va demanar d’escriure les seves memòries dalinianes vaig pensar que tenia ganes de desvetllar l’anomenat "segon secret". Ell mateix havia ajudat a crear una certa llegenda sobre la qüestió quan, després d’explicar que Dalí li havia demanat ser enterrat sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí, va afegir que també havien tractat una qüestió que explicaria quan fos el moment oportú.

El segon secret tenia a veure amb la petició de Dalí de voler un notari al seu costat. Marià Lorca l’hi va portar, però va preferir que altres persones del seu entorn n’estiguessin al corrent. Potser això i la intervenció de l’advocat Miguel Domènech van fer que Dalí es fes enrere? Pretenia Dalí fer un nou testament i no volia que se sabés? Són les preguntes que sempre es va plantejar Marià Lorca, però ja no tenien resposta i ell, com a bon polític pragmàtic, no era de fer volar coloms. Per això, quan em va començar a dictar el que seria el llibre Els últims secrets de Dalí, vaig tenir clar que el seu objectiu era doble. Volia explicar el que s’havia guardat al pap, però alhora rebatre amb tot luxe de detall tots aquells que encara dubtaven de les seves paraules.

La visió romàntica de les dues tombes de Púbol amb una obertura perquè Gala i Dalí es donessin la mà havia forjat la imatge d’un alcalde que, al llit de mort de l’artista, reinterpretava les seves voluntats. I si una cosa li sabia greu a Marià Lorca és que fins i tot amics seus feien una mitja rialla quan sortia el tema de l’enterrament sota la cúpula.

Marià Lorca necessitava explicar-se, recordar que entre 1979 i 1989, durant deu anys, va mantenir una relació intensa amb Dalí i el seu entorn. Que en aquest temps es van viure episodis transcendentals en la vida de l’artista. En citarem uns quants. Lorca es va oposar a una majoria de regidors que havien optat per treure-li el nom de la plaça el 1979. Va negociar gairebé en solitari i d’amagat la compra de la Torre Galatea el 1982. L’any següent va defensar la seva conversió en Torre Galatea i la dalinització dels ous i pans, també en contra d’una àmplia part de la ciutat. Va encapçalar la delegació figuerenca que va negociar la creació de la nova Fundació Gala-Salvador Dalí, culminada el 1984. Va condicionar la Torre Galatea perquè hi pogués viure després de l’incendi de Púbol. I, un cop aquí, va posar la maquinària municipal al seu servei, fins i tot amb petits obsequis i detalls cap a un home cada cop més aïllat malgrat la seva popularitat.

El Dalí dels últims anys, que s’havia quedat sense el suport de Gala, forçat a abandonar Púbol per culpa d’un dramàtic incendi i enganyat pels seus antics secretaris, va viure més acompanyat els darrers cinc anys de vida a Figueres. Aquí va trobar una certa tranquil·litat que uns anys abans no havia aconseguit ni a Portlligat ni a Púbol. Aquí podia culminar la seva darrera gran obra: el Teatre-Museu. I, com a corol·lari, ser enterrat sota la cúpula, el centre del seu univers. Com Gaudí, enterrat a la Sagrada Família. Com Sert, a la catedral de Vic. Per a Gala, la seva estimada, quedava com a mausoleu el castell de Púbol, aquell al qual només podia accedir per invitació.

Antoni Pitxot, Enric Sabater, Manuel Vergara, Miguel Domènech, Joan Prat i Gonçal Serraclara van reconèixer amb la boca petita que en algun moment Dalí també els havia dit que volia ser enterrat al Teatre-Museu Dalí, però només Marià Lorca va fer valer la seva autoritat com a alcalde, i segurament Dalí, fill de notari, ho tenia ben present a l’hora de fer-li l’encàrrec.

L’escriptor Miquel Pairolí va escriure que a Marià Lorca el perseguiria la maledicció daliniana per aquest anunci, per a molts sorprenent. Però, d’alguna manera, ell va quedar descansat explicant la seva veritat. I per a una persona fidel als seus principis ètics, als valors catòlics i al pes de la paraula, això era important. Tenir un criteri propi i no subjecte a altres interessos li va comportar maldecaps; fins i tot li va barrar el pas a ser un membre nat de la Fundació Gala-Salvador Dalí, com hauria merescut. Si un dia Marià Lorca va mig deixar de costat el món de l’empresa va ser per servir la seva ciutat i la seva gent. Dalí era un ciutadà més, important, això sí, de Figueres. I va lluitar per ell i pel seu llegat amb la mateixa honestedat que ho va fer per la seva ciutat des dels diferents càrrecs. I Figueres així li va reconèixer ja en vida.

Subscriu-te per seguir llegint