Narcís Costa i l'art que connecta amb Roses

Ara fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de visitar, al teatre de Roses, una nova proposta de l’escultor rosinc Narcís Costa. Una exposició sense cartell, sense fotografies i sense inauguració oficial. Una decisió deliberada de l’artista, que opta per donar tot el protagonisme a l’obra, sense intermediaris ni artificis. Sense soroll. I, precisament per això, amb més sentit que moltes altres. Entrar a l’exposició era gairebé com travessar un llindar invisible: el de la quotidianitat cap a una dimensió més íntima i sensorial. Costa ho planteja de manera clara: vol que l'obra parli per si sola. I ho aconsegueix. Les peces no només es miren, es perceben; interpel·len, incomoden i, en alguns moments, et desplacen cap a altres mirades possibles.

En un món saturat d'imatges, on sembla que tot s’ha d’explicar abans de ser viscut, aquesta aposta pel silenci i per la mirada directa pren encara més valor. Prescindir de l’accessori no és una absència, sinó una declaració. El silenci, quan és intencionat, també és discurs. Ara bé, aquesta experiència obre preguntes que van més enllà de l’exposició. Quin lloc ocupa avui l'art a Roses? Com cuidem els nostres creadors? Perquè mentre alguns artistes continuen creant, resistint i aportant sentit, Roses sembla, a vegades, desconnectada d’aquest batec. I aquí és on el contrast es fa evident.

A pocs metres del teatre, l’escultura del Ziggurat -una peça emblemàtica del mateix Costa, situada als peus de la riera Ginjolers- fa massa temps que està a les fosques, ja que les llums que l’haurien d’il·luminar están espatllades i ningún hi posa remei..No és només una qüestió d’il·luminació. És una peça que forma part del paisatge simbòlic de Roses, un element que connecta espai públic, identitat i creació contemporània. Deixar-la a les fosques no és només un problema tècnic; és una forma silenciosa de desvaloritzar-la. I, amb ella, de desvaloritzar tot allò que representa. Potser per això aquesta exposició és tan necessària. Perquè no només ens reconnecta amb la creativitat, sinó amb alguna cosa més profunda: una vida sencera dedicada a escoltar la fusta, a entendre’n el ritme, la resistència i la memòria.

Una lliçó que va més enllà de l'art

En aquesta relació pacient amb el material hi ha una lliçó que va més enllà de l’art: tornar a allò essencial, a allò primari, però també a allò més emocional del que som. Les peces de Narcís Costa no només parlen de forma o estètica, sinó de temps, de cura i de vincle amb allò que ens envolta. I és aquí on ens interpel·len com a comunitat. Quin model volem construir? Un que passi de llarg, que deixi apagar allò que ens defineix? O un que aprengui —com fa l’artista— a escoltar, a cuidar i a donar valor al que realment importa.

Subscriu-te per seguir llegint