Per un senat d'esquerres

Permís per recordar... i acordar. "Entesa dels Catalans ('Acord dels Catalans') va ser una candidatura unitària pel Senat d'Espanya, formada per les principals forces socialistes, comunistes i nacionalistes catalanes per a les eleccions generals espanyoles celebrades el 15 de juny de 1977, les primeres després de la mort de Franco. Van formar part d'aquesta coalició la federació catalana del PSOE, el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSCc), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Estat Català, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com diversos independents. Van presentar com a candidats, en quatre circumscripcions electorals, dotze personatges de prestigi social o intel·lectual. Entre ells es trobaven Francesc Candel, Pere Portabella o Josep Benet. Dels dotze candidats, tres eren militants del PSC i un altre d'ERC. Els vuit restants eren independents, però pròxims als socialistes catalans o al PSUC. Quatre d'ells es van presentar en les llistes del PSUC en les següents eleccions al Senat i en les autonòmiques catalanes de 1980 (entre ells, Josep Benet), mentre que altres quatre s'afiliarien al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) després de la seva fundació i serien també candidats en les eleccions al Senat de 1979 o en les autonòmiques de 1980. Els dotze candidats van resultar triats, [1] formant un grup parlamentari propi, al qual també es van unir els senadors restants triats per Barcelona (Lluís Maria Xirinacs) i Girona i Lleida (dos senadors triats en la llista de Democràcia i Catalunya pertanyents a Convergència Democràtica de Catalunya), així com Maurici Serrahima, senador per designació reial. El grup parlamentari Entesa dels Catalans incloïa, en iniciar-se la legislatura, setze senadors". Wikipedia.

Fins aquí, el record històric. A partir d'aquí, fites concretes que caldrà afrontar tenint en compte la naturalesa del sistema majoritari. Si no s'aconsegueix aquest o semblant nivell d'unitat per al Senat, la resta mancarà de valor i ho pagarem molt car.

Aquests dies, alguns membres de la intel·lectualitat política de l'esquerra, Javier Pérez Royo, entre altres, han signat una crida perquè les forces polítiques situades a l'esquerra del PSOE, incloent-hi aquest, formulin un procés que permeti generar candidatures unitàries de cara a l'elecció del Senat per a l'any que ve.

Hi ha un precedent històric a Catalunya. Ara es tracta d'aplicar-ho de manera general. Sense oblidar la mecànica electoral del sistema majoritari i l'afegit dels designats pels parlaments autonòmics, justament aplicant la proporcionalitat.

Fins ara, les esquerres han mostrat una actitud massa contemplativa, sense donar valor a una institució que semblava "prescindible". Això ha donat tot el protagonisme a la dreta.

Com sabem, en l'actualitat el PP manté la seva majoria absoluta amb 145 senadors/es, i aquest estat de les coses deu i pot canviar. Vegem les dades i les possibilitats d'invertir-les mitjançant candidatures unitàries d'esquerres. Fent ús de les dades de 2023, es produiria un canvi radical en la composició del Senat:

En el conjunt de les autonomies, la unitat de l'esquerra aconseguiria un total de 119 senadors/es i el PP es quedaria amb 75. Cal afegir els senadors sortits dels parlaments autonòmics. Són 26 per al PP i 32 favorables a l'esquerra. Total: majoria absoluta per a l'esquerra, si sumem 119 + 32 = 151 de 266 senadors i senadores. Donem la Gran Batalla?