La humanitat de l’alcalde Lorca, més enllà del càrrec

Amb la mort de l’alcalde Marià Lorca, la ciutat perd un dels seus referents, el darrer "Senyor de Figueres", com a símbol d’aquella petita burgesia arrelada a la ciutat, formant part de la seva economia tradicional, vinculada a la vida social i cultural i que, en una etapa de la seva trajectòria vital, assumeix el compromís de servir al bé comú.

En aquest segle XXI les ciutats han canviat, Figueres també. Les ciutats deixen de tenir un caràcter únic, més local, més arrelat, més tradicional, quan entren en tensió amb un model modern on les ciutats mitjanes es globalitzen i viuen importants canvis socials i demogràfics. Marià Lorca va viure com alcalde els darrers moments d’una etapa, però també ha viscut la nova etapa des del compromís social al front d’entitats com Càritas o col·laborant amb la comunitat de l’església figuerenca des d’una creença religiosa practicant. Tant com alcalde com més enllà, amb el compromís cívic i social exercit posteriorment, a Marià Lorca el recordarem, sobretot, per la seva humanitat, proximitat i compromís amb les persones.

Vaig viure els 12 anys de l’alcaldia de Marià Lorca des de l’oposició municipal. Una oposició dura i intensa, amb debats d’alt voltatge. Al llibre Històries d’alcalde deixo escrit: "tinc el convenciment que Lorca va ser un alcalde honest. Va cometre errors, com tots hem comès. La seva dedicació parcial li va fer pagar una doble factura, política i empresarial. El seu entorn, polític i tècnic, va ser el seu taló d’Aquil·les". També va ser víctima de l’estratègia empresarial dels que passaven per "amics" seus, origen de la crisi del seu propi negoci. Ell mateix ho va reconèixer: "la política em va perjudicar econòmicament".

A la tarda del mateix dia de la meva elecció com alcalde, el 17 de juny de 1995, vaig fer el primer acte oficial, amb la inauguració de la plaça de Joan Sutrà, al barri del Poblenou; una obra executada pel govern de Marià Lorca. El vaig convidar a copresidir l’acte inaugural. Des del primer dia vàrem encetar una nova relació, que, com l’anterior, sempre es va basar en el màxim respecte mutu i, per la meva part, també en posar en valor els alcaldes democràtics que em varen precedir. D’aquí ve que li proposés formar part de la junta del Patronat de la Fundació Salut Empordà.

Després de poc més de quatre anys que deixés l’alcaldia, amb els exalcaldes Eduard Puig Vayreda i Marià Lorca ens trobàvem, en principi mensualment, per dinar de menú en una ruta gastronòmica pels restaurants de Figueres. El dinar se solia acabar als volts de les sis de la tarda. Fèiem petar la xerrada amb la companyia d’un escocès de malta, que al final ens encaria tres o quatre vegades el preu del menú. Parlàvem, sobretot, de la ciutat de Figueres i de la importància de reforçar la institucionalitat del seu ajuntament.

Dels més de 40 anys de relació amb Marià Lorca, primer en el marc de la política municipal i després en una relació més amical, vull destacar-ne que sempre ha estat presidida, com deia, pel respecte mutu i en els darrers temps per un apreci creixent, que hem compartit en molts actes, en alguns dinars i fins a la darrera conversa, fa un mes, quan el visito al Bernat Jaume.

Per damunt de tot, de Marià Lorca vull destacar una qualitat que transcendeix la seva gestió com alcalde i és constant al llarg de tota la seva trajectòria vital: la seva humanitat. Més enllà de les decisions de govern i de les responsabilitats inherents al càrrec, així com en el seu compromís cívic i social, el seu estil es defineix per la proximitat, l’escolta activa i una atenció constant a les persones. Així, la seva acció, pública o en el marc de la societat, no només es pot analitzar en termes d’eficiència o resultats, sinó també des d’una dimensió més intangible però essencial: la capacitat de connectar amb la realitat humana de la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint