"Visca en Marià, collons!": ens ha deixat un Senyor de Figueres

Que ningú s'espanti, soc groller en el titular d'aquesta nota necrològica sobre Marià Lorca i Bard per voluntat pròpia i amb rigor històric. El crit no és meu, però avui m'agrada recordar-lo perquè quan el vaig sentir em va provocar una profunda curiositat per conèixer el personatge. Tot just era un pobre estudiant amb els primers grans d'adolescència a la cara i el món per descobrir, quan un dia vaig entrar a l'antic Teatre El Jardí de Figueres, encara vestit amb les velles cadires de fusta i la flaire de ranci de les inacabables sessions cinematogràfiques dominicals. Era un dia de cada dia, amb un grapat de companys vam accedir-hi per casualitat, hi havia una gentada, dins i fora. Feia poc temps que, estant a classe, una avioneta havia sobrevolat Figueres llençant pamflets polítics d'una cosa que en deien UCD, alguns fulletons van entrar per la finestra. I aquell dia, en el Jardí, ens vam assabentar que hi havia un senyor ben clenxinat que es deia Adolfo Suárez. Sí, era un míting polític de l'anomenada Transició i, sí, Suárez va venir a la nostra ciutat. A la sala hi havia crits, càntics, expressions sonades i aplaudiments. Recordo, també, fum de fumadors, molta gent amb trajo i corbata. Tot d'una, algú va cridar "Viva Suárez!", també es va sentir un tímid "Visca el Barça!" -mai he entès que tenia a veure l'exclamació en aquell moment-, però, sobretot, em va quedar gravat un expressiu i potent "Visca en Marià, collons!". I qui és aquest Marià, em vaig preguntar, veient que tothom l'animava.

Un cop a casa, ho vaig comentar als pares. "En Marianu, el de les fruites", va dir la mare. I el pare va reblar el clau: "és molt treballador, ell i els seus germans". Amb el temps, aquell candidat de Centristes de Catalunya, Marià Lorca Bard, va esdevenir l'alcalde de Figueres. I es va creuar a la meva vida professional d'una manera que, avui, quan lamento la seva mort, em fa escriure una veritat per a mi inqüestionable: era tot un senyor, un gran senyor de Figueres i un servidor públic intel·ligent que sabia destriar el fet polític de la relació personal en cada moment, en cada circumstància. Avui toca recordar-lo, ara que ens ha deixat.

Editor de mirada ample

El vaig tenir com a propietari de l'empresa per a la qual treballo des de juliol de 1988: Editorial l'Empordà, matriu de l'actual Setmanari de l'Alt Empordà. Ell i Jordi Canet, el seu regidor d'Hisenda, empresari també, amic de confiança, juntament amb Josep Maria Bernils Vozmediano, van liderar una etapa de creixement de l'EMPORDÀ de la qual me n'enorgulleix haver-ne format part al costat de la resta de companys i companyes. I avui, com he fet sempre, puc assegurar que, malgrat els lligams innegables que hi havia, mai vaig rebre cap instrucció de com havia d'explicar les coses. Alguna estirada d'orelles simpàtica sí, amb una frase que ho diu tot: "Home, m'has apretat massa". Després l'he anat sentint a tots els alcaldes i alcaldesses que han vingut tot darrere, en un moment o altra, amb raó o sense. Però l'estil Lorca era polit. No hi ha persona de la ciutat que hagi fet alguna cosa destacable que, en el seu moment, no hagués rebut una carta personalitzada signada amb la seva excel·lent cal·ligrafia.

En la seva etapa política, Lorca va saber envoltar-se de col·laboradors eficaços i de gent lleial. No seré jo qui descobreixi el paper fonamental que va jugar el seu principal assessor, Joan Francesc Burgas. En JB ha de figurar, per força, a la història de la Figueres del darrer mig segle, encara que, ironies de la vida, la fidelitat de l'un amb l'altre i viceversa mai va ser obstacle per a fer que Burgas perdés el seu tarannà revolucionari i d'elevada intel·lectualitat ben entesa.

Sobre "l'alcaldessa Maria"

Si entrem en el capítol de les anècdotes, qui va ser la seva secretària del gabinet de l'alcaldia durant molts anys, l'eficient Rosalina Carreras, pot donar fe de quantes vegades va haver de contrarestar els missatges i trucades de gent que buscaven o volien parlar amb una alcaldessa inexistent, "la senyora Maria Lorca". I si parlem de senyores, Marià Lorca em confessava temps enrere que la seva vida havia estat marcada per tres circumstàncies femenines: "La meva mare, les meves filles i, sobretot, la meva dona, Rosa Giné". Quan aquesta va morir, prematurament, Lorca es va enfonsar. Només l'entorn familiar, amb l'alegria dels nets, van ajudar-lo a superar-ho.

Sobre la relació de Marià Lorca amb Salvador Dalí, em remeto a les memòries que ell va escriure al costat de Josep Playà. I per a vergonya meva, miro enrere un altre cop per a recordar un episodi generat per la meva imprudència periodística, que em va fer guanyar una reprimenda pública d'Ian Gibson quan vaig qüestionar que en la seva biografia daliniana considerés que els laments del Dalí moribund cridant a Lorca estiguessin destinats al poeta granadí i no pas a l'alcalde figuerenc. Lorca sempre ha dit que no anava desencaminat.

Obra de Govern

Ens deixa orfes l'alcalde que va treballar per a convertir el Teatre el Jardí en l'enveja de tota la demarcació de Girona, el batlle que va inaugurar fa dècades el gran pavelló poliesportiu de la ciutat i l'estadi de futbol que lluïa com cap altra a Segona A. Hem perdut el senyor que, en els darrers anys de la seva vida, va treballar a Càritas per a fer el bé entre els desvalguts i posar ordre a les malifetes dels qui tenien les mans massa llargues.

Ens acomiadem d'un alcalde convergent que va mantenir una dura lluita política amb un alcalde socialista, Joan Armangué, durant anys i panys. Un sabia vendre taronges, malgrat que els milers de quilòmetres viatjats fins a València van acabar sent una tortura per al seu físic, l'altra, repartia xuixos en la seva joventut i va donar continuïtat a la ciutat que volia ser capital més enllà de la comarca. Un dia, xerrant a la plaça de Navata, davant d'on havia estat casa seva, em demanà un favor: "escolta, quan puguis, passa pel carrer Concepció i retrata el local on havíem tingut el magatzem i la botiga de casa". Ho vaig fer.

De Marià Lorca també m'agrada destacar la seva vocació comarcal, dubto que hi hagi cap alcalde dels anys vuitanta i noranta que no reconegui que va ser un ferm defensor de l'Empordà, també com a president del seu primer Consell Comarcal. I no puc acabar aquesta nota de comiat sense dir amb veu alta que va ser un polític honest, que no va fer de la política el seu modus vivendi. Fins al punt que quan va tocar recuperar la inversió que ell i els seus germans havien fet en el magatzem de fruita de la Marca de l'Ham, les coses van anar pel pedregar durant molt de temps.

Soc dels qui tenen clar que hi ha alcaldes que marquen una època. A Figueres n'hem tingut alguns que han merescut anar al Panteó de ciutadans il·lustres. Només el temps dirà si algun dia ens hem de plantejar portar-hi Marià Lorca. Avui seria un sacrilegi, la seva voluntat era "reposar al costat de la Rosa". Reposi en pau, senyor Lorca.

Subscriu-te per seguir llegint