Marià Lorca: família, Figueres i Dalí

No voldria que aquestes línies fossin una necrològica. No avui. No amb en Marià Lorca. Perquè hi ha persones que, quan marxen, no demanen tant un repàs de càrrecs i mèrits com una mirada sobre allò que realment els va moure. I, al meu entendre, si calgués resumir la vida de Marià Lorca en tres grans fidelitats, jo les deixaria dites així: família, Figueres i Dalí.

La primera, la més íntima i probablement la més decisiva, era la família. En Marià Lorca era, abans que res, un home de família. Ho era en el sentit més profund del terme, no pas com una fórmula de compromís que sovint s’utilitza quan algú se’n va. Ho era de debò. Admirava els seus pares, especialment la mare; tenia cura dels germans i dels nebots; guardava molt endins el record de la Rosa, que va marxar abans d’hora, i vivia també molt pendent de les filles. Estava atent als seus amb una mena d’instint natural, com si portés incorporat un radar afectiu que li permetia captar qui necessitava una paraula, una mà o una presència. I en els darrers anys se’l veia especialment feliç amb els nets, amb aquella alegria serena de qui descobreix que la vida també es completa en la continuïtat de l’afecte.

La segona gran fidelitat va ser Figueres. I aquí no parlo només de la ciutat que va governar, sinó de la ciutat que estimava i que sentia com una part d’ell mateix. En Marià no vivia Figueres des de la distància institucional, sinó des d’una implicació fonda, gairebé domèstica. Li importava la seva capitalitat, el seu paper a l’Empordà, el seu pols cívic, la seva autoestima. Hi ha persones que ocupen càrrecs; ell, en canvi, assumia responsabilitats amb la voluntat de deixar la ciutat una mica més sòlida, una mica més conscient de si mateixa. La Figueres d’avui, en part, també és fruit d’aquesta manera de servir-la: sense soroll, sense gesticulació, amb constància. Fins i tot quan es va allunyar de la primera línia política, aquesta voluntat de servei no es va esvair. Que acabés presidint Càritas Figueres diu molt d’aquesta manera d’entendre la vida pública: no com un espai de protagonisme, sinó com una forma de compromís amb la gent concreta, especialment amb la més vulnerable.

I la tercera gran fidelitat va ser Dalí, a qui ell sempre anomenava el Mestre. La seva relació amb Salvador Dalí no va ser només institucional. Amb els anys es va convertir en una relació de confiança i d’afecte. Lorca va ser una peça clau perquè Dalí pogués mantenir Figueres com el centre del seu univers i perquè el seu llegat no es desarrelessin de la ciutat. Però allò més important no és només la gestió, sinó el vincle humà. En Dalí, en la seva fragilitat final, va trobar en Marià algú que li oferia seguretat. El moment més decisiu d’aquesta relació arribà l’1 de desembre de 1988, a la Clínica Quirón, quan Dalí va voler quedar-se sol amb ell i li va confiar el seu desig de ser enterrat sota la cúpula del Teatre-Museu. Lorca va assumir aquella voluntat amb una lleialtat absoluta. Va ser, en certa manera, el notari moral del darrer desig del Mestre.

I és així com jo el voldria recordar: caminant cap a casa seva, parlant sense presses, amb aquella barreja de convicció i senzillesa que només tenen els qui saben què ha valgut la pena. En el fons, tot era allà. La família, Figueres i Dalí. O, dit d’una altra manera, tres fidelitats per explicar una vida i un sol caràcter per sostenir-les amb coherència.

Subscriu-te per seguir llegint