La mort d'Isabel Juanola deixa un buit a Roses: un adéu a una defensora de la història local

La Isabel Juanola ens ha deixat. Després d’uns llargs dies d’angoixa, esperant que es refés de l’aturada cardíaca que la va afectar, el seu espòs, en Bernard, ens va fer arribar la trista notícia del traspàs. Som una generació de rosincs i rosinques que hem seguit amb tristesa la pèrdua.

El seu germà, en Joan, va morir de la mateixa manera, sobtadament, en el decurs d’una conferència que impartia en el marc de la Fira de la Rosa. Els dos germans, com havia estat el seu pare, en Vicenç, eren rosincs militants. Els germans es varen fer grans, envoltats de cultura, dins la llibreria familiar.

Coneixements gràfics

Amb la Isabel, hem perdut un arxiu gràfic impressionant, era capaç de reconèixer qualsevol persona que aparegués en una fotografia per antiga que fos, des de principis del segle passat. Una capacitat que li venia gràcies a l’immens treball de recerca i arxivament de centenars d’imatges que, amb la Mariona Giró i la Marina Caselles, han aplegat anant casa per casa al llarg de diverses dècades. Políticament, no es va manifestar, però, en un moment crucial pel nostre esdevenidor, va saber estar i actuar.

Al pare el vaig començar a conèixer i valorar a partir de l’organització de la primera Diada de Sant Jordi del 1970 quan la nostra colla va muntar la primera i única parada de roses i llibres. En Vicenç Juanola va ser un activista bàsic en la tasca de conscienciació i preservació del patrimoni històric i paisatgístic de la Vila, abans i després de la dictadura. També en la lluita política contra el model d’urbanisme abusiu que se’ns volia imposar.

Amb el germà, en Joan, vàrem treballar per la cultura i les festes populars, per a donar-hi caràcter, i en aquesta tasca destaca la ingent feinada que va representar l’agermanament amb l’illa de Rodes. També en la posada en marxa de la Fundació, Roses Història i Natura, un instrument creat per a una gestió racional del patrimoni històric municipal de Roses, una iniciativa escapçada pels de sempre.

La Isabel, amb en Joan i el seu pare, en Vicenç, han estat uns ciutadans que han passat per la vida rosinca deixant petja, tots tres estan a l’Elisi, en el lloc reservat pels ciutadans que han treballat amb generositat pel bé del seu poble.