Els pressupostos del 'Polònia'

Per si no portàvem prou temps amb el mantra dels pressupostos, ara els més responsables de tirar-los endavant ens diuen que es donen quatre mesos per aprovar-los. O sigui, quatre mesos més de comunicats, reunions, negociacions, estem treballant, desmentiments, estira-i-arronsa, torna a començar, són necessaris per a l’estabilitat, són urgents, és el que demana Catalunya, no pot ni podem esperar, és una línia vermella, s’han de comprometre amb l’IRPF, però tampoc deixarem de votar-los sense l’IRPF. És a dir, es negociaran els pressupostos com s’hauria d’haver fet d’entrada. Bingo!

Com ja ens va advertir l’humorista polític J.L. Martín en un acudit farà uns dos mesos, "el difícil no és que aprovem els pressupostos, el difícil és fer veure que no ens posem d’acord". És clar que si s’allarga molt el vodevil o la comèdia, "fer veure que", pot acabar sent una tragèdia. Ara no, a les municipals del 2027.

"Els pressupostos són aquests, però si no t’agraden en podem fer uns altres"

Els pressupostos del matí o els de la tarda?, els pressupostos per davant o per darrere?, amb els pressupostos o sense? Els pressupostos depenen de, els pressupostos ens permetran, si hem pogut suportar la presó, també podem suportar la pressió, els pressupostos no poden estar condicionats a, però tampoc podem prorrogar els pressupostos, els pressupostos depenen d’un fil, els pressupostos s’han d’aprovar tant sí com no, els pressupostos s’han de negociar abans de presentar-los, són difícils d’aprovar amb els pressupostos i sense. Els pressupostos són aquests, però si no t’agraden en podem fer uns altres.

Pot Catalunya tal com va tot (més enllà dels efectes de la guerra —per cert, sobre les causes, ni el Parlament ni el Govern diuen res, són apolítics—), digerir aquest espectacle, per algun analista un exercici de filibusterisme polític, per altres tirar la pilota endavant (qui dia passa any empeny i cobri caixa), amb clars interessos de partit ocupant espai mediàtic i de retruc desviar l’atenció?

Què deu pensar la ciutadania (no l’esquerra política, que ni està ni se l’espera), els sindicats i les vagues d’ensenyament, els sindicats de metges i infermeres, les dels pagesos, veterinaris, treballadors socials, usuaris i afectats de Rodalies (que sembla ja no existeixin —per no existir s’ha volgut censurar la web on sortien els centenars d’incidències—), per no esmentar les desenes de milers de famílies també desaparegudes de l’espai mediàtic que pateixen els preus de l’habitatge, que continuen pujant i on un 30% d’elles (segons el CIS) tenen més por de perdre l’habitatge que a morir? Qui no han de patir pels pressupostos són les famílies amb fills o les que volen tenir fills, només el 0,1% del pressupost està destinat a polítiques familiars i de natalitat. Polònia? Crims!