Els fantasmes de les xarxes

Acabo d’obrir la bústia electrònica i un recordatori fred em travessa la pantalla: "Fa setze anys que Muriel Casals és presidenta d’Òmnium Cultural". Setze anys? Muriel Casals va morir el 14 de febrer de 2016, fa deu anys, a conseqüència de les ferides provocades per l’atropellament d’una bicicleta a la cruïlla de Provença amb Urgell, a Barcelona.

No és la primera vegada que em passa. Les xarxes, aquest arxiu immens d’amics, coneguts i saludats, envien de tant en tant fantasmes digitals: aniversaris de persones que ja no hi són, suggeriments de contacte, recordatoris de publicacions antigues. Com en el cas de Muriel, els seus comptes continuen existint virtualment, perfectament vius per als algorismes.

"Hi deixem fotos, idees i fragments d’identitat. Però gairebé ningú decideix què passarà quan el perfil calli. Cal començar a pensar el nostre llegat digital"

Potser no som prou conscients que un dia les xarxes que avui omplim, amb més o menys entusiasme, deixaran de rebre contingut nou. Els perfils es tornen silenciosos. Amb el temps, es configuren com una mena de mausoleu digital. Hi ha famílies que els mantenen com un altar virtual, amb missatges de record; altres opten per memorialitzar-los perquè el perfil quedi visible però inert. I molts, simplement, no saben què fer.

La mort física ja no implica desaparició virtual. Però sense planificació, ni instruccions clares ni una mínima gestió del patrimoni digital, aquests espais queden en terra de ningú: vulnerables a l’oblit, a la inèrcia o fins i tot als abusos.

Fa dues dècades que vivim a les xarxes com si fossin una extensió de la vida. Hi deixem fotos, idees i fragments d’identitat. Però gairebé ningú decideix què passarà quan el perfil calli. Cal començar a pensar el nostre llegat digital.