Fer l'amor i no la guerra

El jovent del "Flower Power" dels seixanta va batejar aquesta expressió, cansats de la situació bèl·lica que es vivia llavors. Eren temps en què el món encara feia pudor de la pólvora de la Segona Guerra Mundial i els esbornacs de les bombes a Europa eren ben visibles.

Els hippies, que lluny de ser uns arreplegats, venien majoritàriament de famílies acomodades i no compartien les idees americanes, imperialistes i invasores, que lluitaven al Vietnam, com poc abans ho havien fet a Corea. El món de la música, en plena psicodèlia, els donava suport, i els grans artistes plàstics, cineastes i literaris se’n feien ressò en un món que estava fart de disputes absurdes. Ells no ho reconeixeran, però bona part de la raó que els americans avortessin la guerra a Àsia la va tenir la pressió popular.

Potser sí que són els amos del món en molts aspectes; ningú els pot negar l’abnegació, la manera d’afrontar les situacions, l’orgull i com saben vendre’s. Però, també, es creuen amb autoritat moral per moure els fils econòmics del planeta, utilitzant la força si cal, cosa que, al cap i a la fi, sempre acaben pagant els més dèbils.

"Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues 'melenes'; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres"

El problema és que no saben valorar el mal que fan perquè, a part d’atacs puntuals, cap de les grans guerres mundials ha transcorregut en territori americà, i no han patit cap altre enfrontament bèl·lic dins del seu territori des de la fi de la seva pròpia Guerra Civil el 1865.

És fàcil donar ordres quan els nens morts no són els teus, quan el fred i la gana els passen els altres, quan els que dormen al ras perquè les seves quatre parets han desaparegut estan a milers de quilòmetres. Però, el que més em sobta és que, a hores d’ara, no hi hagi més veus que, des de la societat civil i, particularment, des del món artístic i cultural, es manifestin, no només fora del país, sinó als mateixos carrers ianquis, demanant que s’acabi aquest degoteig de morts.

És cert que la humanitat, i particularment els seus dirigents, no aprenem d’històries recents, i alguns maltracten el seu poble; són avars de la seva riquesa, fanàtics del seu Déu, però no per això hem de condemnar els seus habitants a les penúries i misèries d’una guerra que, com ha quedat demostrat al llarg de la història, mai no guanya ningú.

Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues melenes; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres.