Ser i sentir-se empordanès

Hi ha territoris que no només es viuen; es respiren. L’Empordà és un d’aquests. Una terra que t’acotxa amb el seu vent de tramuntana, et parla a través dels seus camins de terra i t’ensenya, si t’hi acostes amb respecte, que la natura no és només paisatge, és identitat.

Des del Jovent Ecologista Empordanès neix la voluntat de posar paraules i accions a aquest vincle. De reivindicar allò que tots intuïm quan pugem al cim de Santa Magdalena, o quan prenem el sol als bancs del Mas Ventós observant l'immens blau de la badia de Roses: que l’Empordà és un lloc singular i fràgil alhora, i que la responsabilitat de cuidar-lo és compartida.

Parlant de compartir, el que tot empordanès comparteix, és la tramuntana. Un vent incòmode per alguns, però vital per al paisatge. Fa ballar els pins costaners, neteja l’aire i defineix el caràcter de la gent: tossuda, clara, directa i amb aquell punt de força que només tens havent crescut en un lloc que mai deixa de moure’s.

La tramuntana no és només meteorologia; és memòria cultural. És Dalí, són els pescadors del Port de la Selva, és la calma tensa abans de les ventades. I també és una metàfora del nostre territori actual: una força que sacseja, que ens obliga a mirar d’on venim i cap a on anem.

El camí de l'aigua

L’aigua també ens ha marcat. Els Aiguamolls de l’Empordà, salvats gràcies a la lluita ciutadana, són testimoni que aquest petit país pot protegir allò que estima. Són espai de vida, de migració, de naixença i de retorn. Són, sobretot, un record constant que la natura pot renéixer si la deixem respirar.

Entre el Fluvià i la Muga, els afluents i recs parlen de la saviesa ancestral d’aprofitar l’aigua justa. Però avui l’Empordà viu en tensió: sequera persistent, pressió turística i una demanda d’aigua que no para de créixer. És un dels reptes més urgents que tenim com a ciutadans.

L’Empordà no és només un lloc bonic. És un territori amb memòria, amb contradiccions i amb una força que costa d’explicar si no l’has viscut. Encara som a temps de protegir el que el fa únic: els seus espais naturals, les seves aigües, els seus camins, la seva pagesia, les seves formes de vida.

Volem un Empordà viu, obert i resilient. Un Empordà on la natura no sigui folkloritzada, sinó respectada. Un Empordà que no perdi la seva ànima en nom del progrés ràpid. No només nosaltres hi posem la veu i l’energia, aquest futur el farem entre totes.

Reflexió final

Per acabar, us convidem a reflexionar-hi; l’olor de farigola quan plou, les planes ventades plenes de masies, la llum de tardor que s’escola entre els xiprers, les feixes que abans (i algunes ara) són habitades per vinyes i oliveres, o la brisa amb olor de mar que ens arriba quan anem a qualsevol zona del Cap de Creus. Aquí el paisatge no és un decorat, és ofici, és esforç i és herència. Fills i filles d'un territori que no regala res, però ho dona tot a qui el cuida i el manté, i això és ser i sentir-se Empordanès.

Subscriu-te per seguir llegint