L'habitatge a Roses en mans de qui?

Si hi ha un problema estructural que marcarà el futur de les properes generacions és, sens dubte, la manca d'accés a l'habitatge. Un estudi recent mostra que a Roses el 5,2% dels habitatges estan en mans de grans tenidors, cosa que representa 1.169 pisos. La xifra no és majoritària en termes percentuals, però no és menor en termes d’impacte. Parlem de més d'un miler d’habitatges concentrats en poques mans.

Ara bé, la dada que realment defineix el model és una altra: el 62,7% del parc està en mans privades. Això ens dibuixa una estructura de propietat molt atomitzada però fortament orientada al mercat, en un municipi amb una pressió turística molt elevada, un mercat estacional i una part important d’habitatges destinats a segona residència o ús turístic. Per tant, la qüestió no és només quants habitatges tenen els grans tenidors, sinó quin ús es fa del conjunt del parc.

Perquè el problema que fa dècades que pateix la classe treballadora de Roses no és una etiqueta jurídica, sinó una realitat quotidiana: dificultats creixents per accedir al lloguer, preus de compra elevats i una oferta cada vegada més desconnectada de les necessitats del veïnat.

Efectes d'una realitat

Quan l’habitatge funciona principalment sota una lògica de rendibilitat —sigui en mans de grans actors o de propietaris particulars orientats al mercat turístic— els efectes socials són similars: menys disponibilitat per a residència habitual, més competència i menys estabilitat. Els joves que volen emancipar-se no competeixen només amb grans fons o empreses. Competeixen amb un model econòmic que prioritza el rendiment estacional per damunt de l’arrelament. I això té conseqüències directes en la composició social del poble.

La fita dels 20.000 habitants

Tot plegat interpel·la aquella idea recurrent de créixer fins als 20.000 habitants. Potser hi arribarem. Però la pregunta clau no és només quants serem, sinó qui serem. Quina part del parc es traduirà en persones que viuen, treballen i participen en la vida comunitària tot l’any? I quina part respondrà a dinàmiques de segona residència o presència puntual? No es tracta de demonitzar ningú. Es tracta d’assumir que el model actual té conseqüències. Quan l’habitatge es converteix sobretot en un actiu econòmic —sigui a gran o petita escala— corre el risc de deixar de complir la seva funció essencial: garantir l'arrelament, cohesió i comunitat. Roses té un repte, i la comarca també. Si volem una vila viva tot l’any, amb joves que hi puguin construir el seu futur i amb veïns que no hagin de marxar per manca d'oferta assequible, caldrà obrir un debat serè i valent sobre el model d’habitatge. Perquè darrere dels percentatges no hi ha només números. Hi ha persones. I hi ha el model de poble que decidim construir.

Subscriu-te per seguir llegint