El pagès del Mas Castellar

Miquel Oliva Prat, Enriqueta Pons, Aurora Martín, Josep Burch... Catedràtics, historiadors, arqueòlegs... El coneixement de l’empremta de les nombroses civilitzacions que, al llarg dels segles, han habitat a l’Empordà no es pot entendre sense aquests, i molts altres, intel·lectuals. Però tampoc sense esmentar el paper, massa sovint absolutament anònim, que ha representat en aquesta pel·lícula gent com Narcís Llavanera. Un pagès que mai ha deixat de ser pagès, aquella professió "on la gent es pensa que ets ric, però no tens mai res segur" i que, des que va néixer fa 77 anys, viu al Mas Castellar. Just on hi ha un rellevant jaciment arqueològic. "Tots: l’avi, el pare, la mare i jo mateix anàvem a buscar ceràmica després de llaurar", recorda, en una entrevista amb Cristina Vilà Bartis a l’EMPORDÀ, sobre com la seva família, establerta al Mas des del temps de la Segona República, va tenir sempre constància del que hi havia sota els seus camps. El 1967, a través d’un amic de la família, Miquel Marisch, que coneixia Miquel Oliva, el Mas Castellar de Pontós va entrar al radar del món intel·lectual. I, des de llavors, Narcís Llavanera deixa clar que des de la seva família "no s’ha tancat mai la porta a ningú".

Ara fa unes setmanes, en un merescut acte d’homenatge a Enriqueta Pons a Pontós, en els parlaments ningú va parlar de Llavanera. Un pagès que es va matricular a la UNED per saber més d’història, que va anar a col·laborar en excavacions a Empúries i a Roses, i que va ajudar, com a voluntari, en el jaciment que hi ha a pocs metres d’on encara conreen les terres de la família. Llavanera no vendrà mai el Mas Castellar. En l’acte d’homenatge a Enriqueta Pons, Llavanera va escoltar que s’intentaria que el jaciment fos "més accessible i conegut". Ell, però, recorda que sempre ha tingut les portes obertes a tothom. I podria no haver-ho fet.