Re-baixes (laborals)

Resulta que estàvem cofois d’haver aconseguit rebaixar les xifres d’atur de manera històrica. Que havíem enviat a la paperera de la Història el preocupant doble dígit que assenyala el número dels que no tenen feina, situant-lo aproximadament en un 9%, lluny encara de països més seriosos i civilitzats com Suïssa o Dinamarca, però assolint en qualsevol cas una molt bona tendència.

Però embriagats per tal èxit sense precedents, no ens vam adonar que la pregunta que realment ens havíem d’haver fet és la de saber exactament què s’entén perquè no hi hagi atur. Amb una resposta senzilla: en condicions normals i en especial quan les dades d’ocupació són satisfactòries, el sentit comú diria que del que es tracta no és només que la penya tingui feina sinó que a ser possible, i sempre que no sigui demanar massa, acudeixi de manera regular al seu lloc de treball. I aquesta última cosa és aquella que semblaria que no passa durant els últims temps.

Dura ben poc l’alegria a casa del pobre. En les darreres setmanes, hem descobert l’escabrosa estadística que revela que en els últims vuit anys Espanya ha gairebé doblat el nombre de baixes laborals i n’ha augmentat la durada mitjana, cosa que ens situa de nou al capdavant dels països europeus menys productius.

"No parlem d’evitar que la gent es posi malalta. Ni d’obligar-la a treballar quan no es troba bé. Del que es tracta és d’intentar erradicar la xacra que suposa per a un país que uns quants desvergonyits posin en escac de manera impune el model econòmic de la societat"

Però de debò que no cal preocupar-se. La nostra administració, amb la seva cuita habitual, ja ha pres cartes a l’assumpte. De moment no ha millorat els mitjans a la salut pública que al final són els que controlen les baixes mèdiques, ni n’ha agilitat la tramitació, ni molt menys ho ha posat fàcil a les empreses aplicant instruments perquè puguin atacar gran part d’una bossa d’absentisme – per cert, tan descarada i fraudulenta com per ser denunciada pels mateixos sindicats –.

Els esforços dels governats s’han centrat, ara per ara, a recuperar l’«Observatori d’Incapacitat Temporal», entitat encara sense data d’arrancada – no cal pressionar– que es reunirà amb naturalesa periòdica i des de la qual, entre minis de pernil, croissantets i sucs de taronja, s’anirà fent seguiment de les baixes mentre l’economia es va degradant a força d’empreses no competitives per manca de mà d’obra.

No parlem d’evitar que la gent es posi malalta. Ni d’obligar-la a treballar quan no es troba bé. Del que es tracta és d’intentar erradicar la xacra que suposa per a un país que uns quants desvergonyits, estirant els recursos públics i atemptant a la vegada contra l’empresa privada, posin en escac de manera impune el model econòmic de la societat.