"Vam perdre el mòbil al mar a Los Angeles i, mesos després, el vam recuperar amb les fotos del viatge gràcies a un noi de 19 anys"

Tot va començar durant el nostre gran viatge familiar pels Estats Units l’estiu passat. Amb la Núria i els nostres fills, Martí, Oriol, i Eudald, i compartint també el viatge amb la Cristina i els seus dos fills, en Marc i en Pol, vam recórrer alguns dels parcs naturals més espectaculars del món: el Grand Canyon, Yosemite, Sequoia, Death Valley, Zion National Park, Bryce Canyon, Antelope Canyon i molts altres espais naturals impressionants, a més de grans ciutats i el mític trajecte de Chicago fins a Las Vegas per la Ruta 66. Era un viatge ple de moments únics que anàvem enregistrant amb el mòbil: fotos, vídeos i records que per nosaltres tenen un valor incalculable.

Ja arribant a la recta final de l’aventura de la costa est a oest, a Los Angeles, per relaxar-nos vam decidir anar a la platja a banyar-nos i prendre el sol. La Núria va anar a passejar pel moll, l’Oriol es va quedar a la tovallola observant l’ambient, i l’Eudald, en Martí i jo ens vam endinsar dins l’aigua a jugar amb les onades. Duia el telèfon per fer fotos i immortalitzar aquells moments preciosos mentre la Núria ens mirava des de dalt del moll. Fins que va venir una onada més gran del normal, em va desestabilitzar i el telèfon em va relliscar de la mà. Sí, ja ho sé... En aquell moment es va parar el món.

L’Eudald em va fotre un crit: "Papà, ja t’ho deia que paressis de fer fotos!!!", amb llàgrimes als ulls. La Núria, des del moll, amb les mans al cap, i l’Oriol va venir de seguida dins l’aigua per mirar de trobar-lo. Tots ens vam posar a buscar amb l’aigua a la cintura l’agulla dins el paller. Fins i tot vam demanar ajuda a un grup de noies que, desinteressadament, ens van ajudar durant gairebé una hora, però sense èxit. Allà es va acabar tot.

Un cop vam deixar de buscar, vam avisar els companys de viatge. En Pol Sancho, amb només 14 anys, es va oferir en primera instància a intentar fer una còpia de seguretat amb iCloud. El telèfon encara tenia bateria i cobertura gràcies a l’eSIM, però no teníem activada la còpia de fotos i tot va anar en contra. Vam trucar també al seu pare, l’Albert, per mirar si hi havia alguna manera humana de fer una còpia mentre encara hi hagués bateria i dades, però no va ser possible. Finalment, vam activar el mode "perdut" amb la falsa il·lusió i l’esperança que, si algú el recuperava, potser podríem salvar almenys les fotos.

Un cop activat el mode perdut, des de l’app Buscar continuàvem veient la ubicació del telèfon dins l’aigua. Fins que, un dia a finals de setembre, amb la Núria vam veure que la ubicació del telèfon havia sortit del mar i marcava una adreça concreta. Vaig cridar: "Núria!!!". De seguida vaig trucar a l’Albert per preguntar-li si era possible que el telèfon hagués sortit de l’aigua i encara funcionés, i si aquella adreça podia ser correcta. Em va dir que sí, que la ubicació és aproximada però fiable. Amb aquella petita esperança vaig enviar fins i tot una carta certificada a l’adreça, però sense èxit.

"Vam començar a moure cel i terra per intentar recuperar el mòbil"

Ja des de Catalunya, vam començar a moure cel i terra per intentar recuperar-lo. Vam demanar ajuda a amics i coneguts per veure si algú coneixia alguna persona a Los Angeles que pogués anar a l’adreça que ens indicava la localització del telèfon per comprovar què havia passat. Però el compromís era massa gran i no vam aconseguir ajuda.

Un cop fet tot el possible per recuperar quelcom impossible, els dos últims dies del viatge van ser molt agredolços, intentant no pensar en el que havia succeït. L’endemà vam tornar a la platja amb aquell cuc interior, aquell últim cartutx per mirar si algú, algun socorrista o alguna comissaria de policia havia rebut el telèfon trobat... il·lús de mi... Ja fent maletes per tornar, camí de l’aeroport, tot es va esvair. Començava el dol.

Fins i tot vaig arribar a trucar a una comissaria de policia del departament de Westminster, a l’àrea de Los Angeles. Després d’explicar tota la història, em van dir que m’acompanyarien a l’adreça si jo era present allà, però tan lluny era inviable.

28 de novembre de 2025, a les tres de la matinada. Es torna a parar el món. La trucada arriba al telèfon de la Núria: "Hola, soy Kevin, tengo vuestro celular y lo quiero devolver". Aquella trucada ens va destarotar: era estrany, inversemblant, estàvem flipant, semblava un miracle. Ens vam desvetllar de cop amb la Núria quan en Kevin, un noi de 19 anys amb un trastorn de l’espectre autista lleu, ens va dir per telèfon que tenia el nostre mòbil. L’havia comprat per 60 dòlars, però en veure que estava bloquejat i no podia fer res, ens el volia tornar. Vam intercanviar dades i vam comprovar que l’adreça que mostrava l’app Buscar coincidia amb la que ell ens donava. Tornava la il·lusió. No enteníem res: ja havíem fet el dol. Tot plegat va ser completament inesperat. Amb la Núria vam decidir que jo tornaria a Los Angeles per recuperar el telèfon, i vam comprar un bitllet d’avió del 25 de gener amb tornada el 29. El 26 de gener a les dotze del migdia vaig quedar amb en Kevin just al lloc on havia perdut el mòbil. Es va presentar amb el telèfon, vam introduir el codi i el Face ID i, PAM!, tot era a dins. L’emoció del moment és indescriptible: totes les fotos, tots els vídeos, tot hi era. Vaig començar a plorar, incrèdul, al·lucinava, reia… era tot rocambolesc. De seguida vaig trucar a la Núria: "Ja el tenim!"

Quan vam aconseguir contactar amb ell, la seva actitud va ser exemplar. Va entendre la importància sentimental del contingut del telèfon i es va mostrar disposat a ajudar-nos a recuperar-lo.

En Kevin, amb només 19 anys, ens ha fet tornar a creure en la bona fe de les persones i ens ha recordat que, a la vida, quasi tot és possible. Amb un gest ple d’humilitat, generositat i honestedat, ens ha demostrat que encara hi ha gent amb uns valors enormes. Mil gràcies, Kevin.

Aquesta història també és un recordatori que, fins i tot en grans ciutats i situacions complicades, encara hi ha persones honestes disposades a ajudar.

També volem agrair totes les persones que, directament o indirectament, ens van ajudar durant aquest procés. En primer lloc, a Pol Sancho, Oriol Gich i Albert Sancho pels seus coneixements d’informàtica i per ajudar-nos in situ el 28 d’agost amb iCloud per intentar recuperar tot el que fos possible. A la colla de bàsquet, especialment a l’Oriol Rabert, per facilitar-me un contacte a Los Angeles; a en Marc Riba i Anna Guardiola per posar-me en contacte amb en Gilbert, company d’en Marc a Los Angeles; a en Jaume Ballesta de Viatges Vinyolas per retramitar l’ESTA per poder tornar als Estats Units; a la família Tous per oferir-nos un punt de recollida a les seves botigues de Los Angeles; a la Marta i en Joan de BIELS; i a la comunitat HomeExchange de Long Beach, que des del primer moment i de manera totalment desinteressada van entendre la situació i van ajudar oferint allotjament i suport. I, finalment, un agraïment molt especial a la Núria Fàbrega Bartolomé, la meva dona, que el 28 d’agost de 2025 em va consolar, em va ajudar a relativitzar el moment i em va donar l’impuls necessari per tornar a Los Angeles aquest gener per recuperar el telèfon. A tots, moltes gràcies.