Aules al límit

La vaga dels ensenyants de l’11 de febrer ha passat, però el seu ressò continua recordant-nos que la nostra escola pública no és tan igualitària com es presumeix. El sistema s’aguanta sobre desigualtats que preferim mirar de reüll: precarietat del professorat, ràtios elevades, excés de burocràcia i manca de recursos per atendre la diversitat, a més de la pressió creixent de la matrícula viva. L’alumnat s’incorpora periòdicament a escoles de Figueres, Roses o Castelló d’Empúries sense que es creïn noves aules ni s’ampliïn plantilles. Al llarg del curs, arriben desenes d’estudiants, i els docents, amb equips inestables i jornades al límit, han de fer malabarismes per garantir una mínima qualitat educativa.

Sous a la cua de l’Estat i condicions cada cop més fràgils converteixen la professió en una cursa d’obstacles. Administració i sindicats van discrepar sobre el seguiment de la vaga, però sigui quina sigui la xifra real, no va ser una reacció puntual, sinó el crit d’un col·lectiu cansat de tapar forats mentre els governs de torn responen amb comunicats i no amb recursos.

"El sistema s’aguanta sobre desigualtats que preferim mirar de reüll: precarietat del professorat, ràtios elevades, excés de burocràcia i manca de recursos per atendre la diversitat"

Moltes famílies ja opten per classes particulars com a solució. Segons un estudi recent de la Fundació “la Caixa”, són un pedaç que ajuda, però evidencia que el sistema públic no garanteix prou suport per a tothom. Les solucions privades no són el problema, sinó el mirall del que falta a l’escola pública.

La gran mancança no és només dels docents ni de les famílies: és col·lectiva. Si l’educació continua condicionada per la matrícula o la cartera, acceptem que l’èxit escolar depengui del poder adquisitiu i no del dret a aprendre. I això, per a molts, no és una opció, sinó la constatació d’un fracàs.