"Com a mare treballadora visc amb impotència un repartiment d’ajudes que em sembla profundament desigual"

Com a ciutadana, però sobretot com a mare i treballadora de l'administració pública en centres educatius, vull manifestar el meu suport a la vaga convocada per al dia 11 de febrer. Entenc perfectament el malestar del professorat i comparteixo moltes de les reivindicacions: la necessitat de reduir ràtios, disposar de més recursos humans, millorar l'atenció a la diversitat, agilitzar els suports especialitzats i dignificar unes condicions que permetin oferir, realment, una educació de qualitat.

Els docents fa temps que fan equilibris impossibles. Amb aules massificades i amb necessitats molt diverses, sovint sense les eines ni el suport suficient, és molt difícil garantir aprenentatges sòlids. El resultat és preocupant: infants que avancen sense una base prou ferma, alumnes amb necessitats educatives que veuen reduïdes les seves oportunitats i emocions que es cronifiquen —baixa autoestima, frustració, ràbia— perquè, enmig d’aquesta complexitat, alguns nens es queden enrere i no reben tot allò que necessiten.

També veiem patis i aules desbordats, amb situacions de violència que abans semblaven impensables i que ara formen part del dia a dia. Quan un nen pot agafar una cadira per colpejar un altre o quan un alumne molt més gran pot agafar pel coll un de petit, no estem parlant només de disciplina: estem parlant d'un sistema tensat que no dona resposta a la realitat que té al davant.

A tot això s'hi suma una EAP completament saturada, amb diagnòstics que poden tardar de dos a cinc anys. Massa sovint es posa un pedaç dient que “ja ho tindrà reconegut quan passi a secundària”, quan el suport hauria d’arribar el més aviat possible. Cada any d’espera és un any clau en el desenvolupament d'un infant.

Cal dir també que, en moltes ocasions, els docents acaben carregant amb el malestar de les famílies. De vegades pot semblar injust, però en altres hi ha queixes que responen a experiències reals. El desgast, la manca de suport institucional i la sensació de no poder arribar a tot fan que alguns professionals perdin, en algun moment del camí, part de la vocació que els va portar a dedicar-se a aquesta feina. Aquesta desil·lusió amb un sistema que no acompanya pot fer que, en la tasca docent, s'hi barregin emocions que, inevitablement, acaben repercutint en la qualitat de l'educació que reben els infants.

Ara bé, donar suport a la vaga no vol dir deixar de denunciar altres mancances del sistema. Com a mare treballadora, visc amb impotència un repartiment d’ajudes que percebo com a profundament desigual. No culpo les famílies que reben suport; el problema és el model. Hi ha moltes famílies treballadores que, tot i passar dificultats econòmiques reals, pateixen perquè no encaixen en determinats criteris.

Aquestes famílies no renunciem al menjador ni a l’aula matinal: els paguem, perquè no tenim cap altra opció per poder conciliar amb la feina. Però ho fem amb moltíssima dificultat, traient d’on sovint no hi ha. I mentrestant, ens toca explicar als nostres fills que no podran fer activitats extraescolars que altres poden gaudir amb cost zero. Aquest greuge comparatiu genera tristesa, ràbia i sensació d’abandonament. No pot ser que l'esforç de treballar no garanteixi l'accés a oportunitats bàsiques.

Malgrat tot, insisteixo: el meu respecte al professorat és absolut. La majoria fan molt més del que poden amb el que tenen. Precisament per això crec que aquesta vaga és necessària, per exigir a l’Administració els recursos i les reformes que fa anys que s’arrosseguen.

Com a mare i treballadora el dia 11 el meu fill va assistir a l'escola. No va ser per molestar ni per posicionar-me en contra de ningú; simplement no tenia alternativa. Els serveis mínims existeixen perquè hi ha famílies que hem de complir amb les nostres obligacions laborals i no disposem d’altres opcions de cura. Aquesta és una realitat que també cal tenir en compte.

També voldria expressar el malestar que poden generar certs missatges que arriben als nens. Potser no es diuen amb mala intenció, però si un alumne interpreta que aquell dia no podrà jugar, que a la mínima serà enviat a direcció o que gairebé és millor no assistir, ho viu com una amenaça. Els infants capten molt el to i el llenguatge corporal, i això els pot fer sentir incòmodes o espantats.

Necessitem un sistema millor per a tothom: per als docents, per als alumnes i també per a les famílies que reclamen, expliquen la seva realitat i, malgrat això, continuen sense ser escoltades.