Als jubilats ens tornen a fer passar per caixa

Arriba un moment de la vida en què un pensa que ja ha complert. Has treballat tota una vida, has cotitzat, has pagat impostos i has fet el que tocava. I quan et jubiles, descobreixes que l’Estat encara no en té prou. Les pensions no són cap regal. No són una ajuda ni una almoina. Són diners que hem guanyat després de quaranta anys de feina. I tot i això, cada mes, l’IRPF torna a mossegar.

Molts jubilats es pregunten, amb tota la raó del món, com pot ser que una pensió contributiva pagui impostos gairebé com si fos un sou normal. No estem treballant. Estem cobrant el que ja hem pagat durant dècades.

"Un país que no respecta els seus jubilats és un país que no respecta la seva pròpia història. I això, aquí a l’Empordà, ho tenim molt clar"

Aquests dies corre un missatge per les xarxes que barreja ràbia amb mitges veritats. Els polítics paguen IRPF, sí. Però el problema no és aquest. El problema és que ningú pensa en els jubilats quan es fan les lleis fiscals. Per què no hi ha un mínim exempt més alt? Per què no es té en compte tota una vida cotitzada? Per què sempre es parla de la gent gran amb paraules boniques, però després se’ls estreny quan toca pagar?

Al final, el que demanen els jubilats no és deixar de pagar impostos. Demanen sentit comú. Demanen respecte. Demanen que no se’ls tracti com una caixa registradora per quadrar números. Un país que no respecta els seus jubilats és un país que no respecta la seva pròpia història. I això, aquí a l’Empordà, ho tenim molt clar.