2026 no és el nou 2016

Deu anys després, el 2016 ha tornat convertit en consigna viral. A les xarxes, el lema 2026, el nou 2016 s’escampa entre filtres retro, records digitals i una nostàlgia que apunta a un desig col·lectiu: tornar a un temps que percebem com més simple. El perquè d’aquesta campanya és clar. El 2016 simbolitza l’últim moment abans que el món entrés en una etapa de sobresalts permanents: abans de la pandèmia, abans de la política convertida en xoc constant, abans de la irrupció de la intel·ligència artificial i la desinformació.

Però el 2016 tampoc va ser cap edat d’or. Aquell any va sacsejar el planeta amb el Brexit, l’elecció de Donald Trump, els Papers de Panamà i una onada d’atemptats que van marcar Europa. A Catalunya i a Espanya, va ser un any de bloqueig polític, d’investidures in extremis i de judicis per corrupció que van erosionar la confiança institucional.

"El temps passa, però el que perdura és la capacitat de viure’l amb criteri. El futur no es construeix tornant al 2016, sinó aprenent-ne sense quedar-s’hi"

A l’Alt Empordà, el 2016 va ser un any de contrastos: tragèdies com l’accident mortal a l'N-II a Pont de Molins; mobilitzacions socials; relleus i litigis institucionals; i episodis de fort impacte emocional, com el cas de la presumpta filla de Salvador Dalí. Alhora, l’esport aportava orgull, amb el bronze de Joel González als Jocs Olímpics de Rio i Maverick Viñales pujant per primer cop al podi de MotoGP.

Potser per això, la nostàlgia no és tant pel que va passar, sinó pel que encara no havia passat. El 2026 és un any que tot just acaba d’arrencar, ple d’incerteses, però també de noves oportunitats. Mirar enrere pot reconfortar, però idealitzar el passat és una trampa perillosa. El temps passa, però el que perdura és la capacitat de viure’l amb criteri. El futur no es construeix tornant al 2016, sinó aprenent-ne sense quedar-s’hi.