Sold out al pantà

D’haver-nos dit fa un any que hauríem d’obrir les comportes de l’embassament de Darnius-Boadella, ens n’hauríem fet creus. Aleshores, amb un quinze per cent aproximat de capacitat, ens dedicàvem a fer excursions de secà per l’interior —que si el pont, que si l’església, que si la fàbrica d’armes—-, i ningú hauria apostat pel seu "procés preventiu de desembassament", de la mateixa manera que cap humà preveia llavors que el més famós cantant espanyol de música lleugera seria denunciat per assetjament sexual.

I aquí ens trobem tres-cents seixanta-cinc dies després, fent allò que abans en dèiem "anem a veure com està el pantano de Boadella i després de tornada passem per les Escaules a guaitar el salt de la Caula", experiència que ara s’ha passat a anomenar "turisme d’aigua", quelcom consistent més o menys en observar des d’una situació privilegiada l’actual nivell d’aigua d’una de les principals rescloses de les comarques gironines mentre expliquem les nostres vivències relacionades al llarg del temps amb el pantà, evocant inevitablement que va haver-hi una època llunyana, quan érem infants en temps d’en Franco, en la qual fèiem excursions des de l’escola per veure la presa de Boadella i les seves instal·lacions que ens semblaven supermodernes, quasi futuristes.

"La vida sempre és molt millor si l’experimentem sense por i amb un punt de confort. Aquest any sembla una evidència que no passarem set a l’estiu"

La vida sempre és molt millor si l’experimentem sense por i amb un punt de confort. Aquest any sembla una evidència que no passarem set a l’estiu, que podrem atendre els turistes, omplir les piscines sense el risc d’atemptar contra el medi ambient, ser insolidaris o pagar ingents quantitats de diners per l’element bàsic. Segurament tot a la vegada.

És molt bonic de veure com els tradicionals contraris a la pluja, davant l’escassetat d’aigua que hem viscut en els darrers anys, no solament hem aconseguit arribar a un pacte amb els seus déus per intentar suportar-nos recíprocament, sinó que, fins i tot, malgrat que sempre ens queixàvem que ens impedia fer activitats a l’aire lliure, ha arribat el moment en què estem agraïts i delerosos de veure com els núvols descarreguen sobre l’Empordà.

Si per aconseguir-ho hem de patir conseqüències desagradables com aturades d’activitat, alertes de protecció civil, goteres, alguns petits desperfectes i zones acordonades o similars, ho donarem per bo, ho entendrem com a penyores a pagar a la climatologia, una de les poques institucions contemporànies sobre la qual els humans tenim influència però de moment no immediata. Perquè per sort fins avui la naturalesa encara mana, mai negocia i alguna factura ens cobra.