Mar d'amunt, Albera amunt

El massís de l’Albera –les Albères, vist per l’altra banda- inclou, en el seu vessant sud, part dels termes municipals empordanesos de la Jonquera, Cantallops, Sant Climent Sescebes, Espolla, Rabós, Vilamaniscle, Garriguella, Llançà, Colera i Portbou. És a dir, des del coll del Portús fins al mar. De fet, representa l’acabament oriental dels Pirineus, abocats a la Mediterrània. El punt més alt és el Puig Neulós, de 1.256 metres d’altitud. Al bell mig de la serra, hi trobem també Puig d’Esquers, muntanya presidencial vista des de casa nostra, vull dir de Llançà. Amb una alçada per sobre dels sis-cents metres, domina des del seu cim bona part de la costa de la Mar d’Amunt, el cap de Creus i la plana de l’Empordà.

D’aquesta visió panoràmica en vaig gaudir un dia, ja fa temps, que vaig pujar-hi. Des de Llançà, seguint aigües amunt la riera de Valleta fins al segon pont, travessant per sota la via del tren. Per un camí entre vinyes i olivars, vam anar fins a l’ermita de Sant Genís de Terrer. Des d’allà, fins al puig Tifell, amb el seu dolmen. Tot carenant, el puig del Llop, tots dos per damunt dels quatre-cents metres. Després, el Mas Patiràs –mai més ben dit- i, finalment, Puig d’Esquers. Vam retornar a Llançà per Sant Silvestre de Valleta i el coll de les Portes, tot fent la volta.

L'origen del nom

Sembla que el nom d’Albera procedeix del llatí alberia, que vol dir blanca. De fet, l’adjectiu alb o alba té el mateix significat, amb un deix poètic potser. És aquest un Paratge Natural d’Interès Nacional. Des del 1659, amb el Tractat dels Pirineus, marca part de la frontera oficial entre França i Espanya. En aquests topants hi destaquen, visitant ambdues bandes, la fortalesa de Bellaguarda, els castells de Requesens i Rocabertí, els dòlmens d’Espolla, els monestirs benedictins de Sant Quirze de Colera i Sant Genís de Fontanes i també les esglésies romàniques de Sant Andreu de Sureda i Santa Maria de Colera.

L’Albera presenta rouredes i alzinars a les parts baixes, més amunt aurons, freixes i castanyers. Dalt la carena, batuda sovint per la tramuntana, roques i pedregars. Podria semblar que representa, aquesta serra, una frontera amb les terres catalanes del nord, però segurament és també, amb una força més gran, un punt d’unió entre germans. Una zona, a cavall de les comarques del Rosselló, el Vallespir i l’Alt Empordà, on es troben més de cent dòlmens, nombrosos menhirs i també roques gravades, que corroboren el fet d’haver estat habitada en temps remots. Animals característics d’aquesta zona són la vaca fagina i la tortuga mediterrània.

De trabucaires i trens

El bandolerisme es feu present en aquestes muntanyes, amb els destacats exemples dels escamots de Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga, al segle XVII. Després del tractat de Fontainebleau, Napoleó envaí aquestes terres i les seves tropes fortificaren el castell de Quermançó. Al segle XIX, els desertors de les guerres carlines, anomenats trabucaires, escamparen el terror per aquests pobles alberencs. El 1878, el tren uní ambdues bandes, entre Cervera i Portbou.

Una vegada, pels volts de Nadal, vaig escriure un breu poema, inspirat en aquestes muntanyes tan properes, Albera amunt: "Llums blaves a les portes / de vells masos i cledes, / quan l’any xaruc tramunta / per viaranys de molsa / collada enllà. / Vora escorrancs i marges / gerds, esquitxats de grèvols, / les tonades perdudes, / un temps ja clos. / Albera de les albes: / gris i groc de suredes / clapejades de roures / i castanyers. / Hivern als boscos. / Vetlles amargues / dels troncs vençuts. / Xops. Erts. Fred. Nit.".

Josep Maria Salvatella és escriptor i exalcalde de Llançà.

Subscriu-te per seguir llegint