Barbie, memòria i màgia de Reis

El dia 6 de gener arriba amb un petit miracle domèstic: capses obertes amb mans impacients, l’olor de joguina nova i la sensació que la infància és una promesa de futur. Dies abans d’aquesta màgia, he tornat a visitar Glamurosa Barbie a la Sala Oberta del Museu del Joguet de Figueres: una exposició que també és una invitació a mirar enrere amb ulls innocents.

Barbie, nascuda el 1959, ha estat objecte d’elogis entusiastes i de crítiques ferotges. Ha encarnat ideals i canvis socials, i ha sobreviscut fins a convertir-se en un mirall incòmode del nostre temps. A Figueres, però, també és la història de Maria Mercè Llobet i Joan Tomàs, la parella que ha bastit, amb constància, una col·lecció sorprenent. El resultat no és només una acumulació de peces, sinó el relat d’una vida compartida.

Entre vitrines hi desfilen oficis, fantasies, celebracions i també reivindicacions. Barbie astronauta, metgessa o artista conviu amb el glamur i amb la quotidianitat, mostrant com el joc ha estat sempre una forma d’assaig del món adult. Però la mostra també evoca una memòria propera: la del 1977, quan Congost fabricava Barbies sota llicència de Mattel, dotant-les d’un caràcter propi. No són només curiositats; són fragments d’una història industrial que també és nostra.

La visita obliga a fer-se preguntes incòmodes: què queda avui del joc en una infància cada vegada més dirigida? Si oblidem què vol dir jugar, també oblidem per què volem millorar el present. Potser el vertader regal dels Reis no és cap paquet, sinó la capacitat de continuar sorprenent-nos. Perquè hi ha joguines que expliquen modes, i n’hi ha que mantenen viva la memòria.