Veneçuela: el final de la mentida

Durant anys, parlar clar sobre Veneçuela ha estat incòmode. Massa incòmode per a governs, mitjans i opinadors que han preferit el relat a la realitat.

Fa tot just un mes vaig escriure un article defensant María Corina Machado i denunciant, sense matisos, el règim de Nicolás Maduro. Aquell text va passar pràcticament desapercebut. Avui, però, els fets han fet caure totes les caretes: allò que alguns no volien dir s’ha imposat amb la força de la realitat.

Si es confirmen les informacions que arriben dels Estats Units, el règim veneçolà ha estat invalidat i el seu principal responsable, juntament amb el seu entorn més proper, ha estat detingut. No és una ingerència: és la conseqüència lògica d’anys de delictes, repressió i corrupció sistèmica.

Veneçuela no és víctima del capitalisme ni de cap conspiració exterior. És víctima del socialisme autoritari, del populisme i d’una casta política que ha convertit un dels països més rics del món en un infern per als seus ciutadans.

Petroli, gas, or, coltan. Recursos suficients per garantir prosperitat durant dècades han estat saquejats per mantenir una dictadura, mentre la població passava fam, emigrava massivament o era reprimida.

I, davant d’això, massa governs europeus —Espanya inclosa— han optat per la covardia diplomàtica. S’ha evitat dir “dictadura”, s’han blanquejat eleccions fraudulentes i s’ha confós el diàleg amb la submissió ideològica.

Aquesta actitud no ha portat pau ni estabilitat. Ha donat oxigen al règim i ha prolongat el patiment de milions de veneçolans.

María Corina Machado representa exactament el contrari: la defensa, sense complexos, de la llibertat, de l’estat de dret i de la dignitat individual. Quan defensar aquests valors tenia un preu, ella el va pagar.

El que avui passa a Veneçuela hauria de servir com a advertiment. No es pot pactar amb dictadures. No es pot relativitzar la repressió. I no es pot construir política exterior des de la por o la comoditat.

Donar suport als demòcrates no és una opció ideològica: és una obligació moral.

Veneçuela pot començar a aixecar-se. Però Europa, i especialment Espanya, hauran de fer autocrítica. Perquè callar davant el totalitarisme no és neutralitat: és complicitat.

Subscriu-te per seguir llegint