1.744.274 nous catalans

A finals de 2024, la Unió Europea tenia una mica més de 450 milions d’habitants. Un 5% més que l’any 2000. És a dir, 20.846.234 persones més. De tots aquests, 1.744.274 vivien a Catalunya. En el mateix períodes que la població de la UE havia crescut un 5%, aquí ho havíem fet un 28%. Les ciutats —Girona (+47%) o Figueres (+46%), en són dos bons exemples— i la costa —Lloret (+109%), Platja d’Aro (+97%) i Castelló d’Empúries (+96%), per dir tres punts calents— acaparen aquest creixement. Però ha estat generalitzat i, per exemple, a les comarques gironines només Portbou, Colera, Foixà, Begur i Osor van perdre població en aquests vint-i-quatre anys. Les dades són clares. Els motius, també. Arribada d’immigració per donar oxigen a una economia centrada en sectors de poc valor afegit i molta necessitat de mà d’obra. Els reptes per digerir bé aquest creixement demogràfic han de ser el principal maldecap de polítics i societat civil.

Avui dia, aquesta xifra de nous catalans (1.744. 274) ja s’ha quedat petita. Hem tancat el 2025 amb més persones vivint a Catalunya i, amb més o menys entusiasme, ja són moltes les veus que pronostiquen l’arribada de la Catalunya dels 10 milions. Arribi o no, la reflexió és urgent. Cal muscular el país, perquè a curt termini tingui un parc d’habitatge, una sanitat, una educació, uns transports públics, unes forces de seguretat i la suficient aigua i energia per cobrir aquest volum de població. I això vol dir, tothom. Els que acaben d’arribar i tenen moltes necessitats, però també els que hi són de tota la vida i que també tenen les seves necessitats.

Són temps complicats per pensar en la Catalunya del 2050. Les enquestes, les eleccions i el creixement dels discursos d’extrema dreta condicionen l’avui.. Generar llocs de feina, augmentar la productivitat, apujar salaris i mantenir governs forts que recaptin impostos per poder invertir en el que Catalunya necessitarà. Pisos, escoles, hospitals, carreteres, trens, dessaladores, energies renovables...