Bon any

Canvi d’any. Una convenció com qualsevol altra, és clar. El calendari que ens governa, l’únic que recordem, és un sistema ideat per mesurar el temps; quelcom, per altra banda, de difícil mesura. Així fixem els períodes laborals, les festes, els aniversaris i els sants… Ho controlem o no, què us sembla? L’inevitable pas del temps ens tenalla l’ànim i cal racionalitzar-ho. Això ve del cicle solar, establert en tres-cents seixanta-cinc dies i un dia més cada quatre anys, al febrer, any de traspàs llavors. Parla la història de l’origen romà del calendari actual i també de dues reformes al llarg del temps: la juliana, que va ordenar Juli Cèsar, al segle IV aC; i la gregoriana, promulgada per Gregori XIII, papa.

El darrer dia de l’any és Sant Silvestre, que fou sant pare al segle IV. Es creu que fou el primer papa que no va morir màrtir. Quan sento aquest nom del santoral, em ve de seguida al cap el paratge llançanenc de Sant Silvestre, una petita vall, muntanyes amunt, pujant per Villordí o per Valleta. Allà hi vam treballar i conviure, any rere any cada setmana, una colla d’una vintena de companys, engrescats en la conservació i el millorament dels llocs propers a l’ermita i als focs i les taules, aigües avall de la ribera. I penso també ara en la imatge del sant que va fer el malaguanyat Guillem Duran i que allà dalt ens espera.

Deien els vells que el dia de Sant Silvestre, les fetilleres que havien perdut els seus poders, podien recuperar-los tot ensenyant el cul a la lluna. Espectacular sistema… Aquesta nit era la festa major de les bruixes, com les de Llers, el poble del meu pare i dels meus avis: "Per Sant Silvestre / entren les bruixes per la finestra". Amb una branca de romaní, la gent ruixava amb aigua beneita les portes i les finestres, com a protecció elemental contra el mal, que sempre assetja. Perquè les bruixes no poguessin entrar per la xemeneia, dibuixaven tres creus damunt la cendra o deixaven els molls i l’escurafocs formant creu damunt del caliu.

També es parlava, el darrer dia de l’any, de l’Home dels Nassos. Diuen que, en tal data, passejava pels carrers aquell home que tenia tants nassos com dies tenia l’any. Així es divertia la gent gran enganyant la mainadeta, que buscaven enderiats un home amb més de tres-cents nassos. Coses d’abans… En alguns pobles, en altre temps, feien creure a la mainada que, si no eren bons minyons, es tornarien com l’Home dels Nassos. Reunien tota la quitxalla en una casa i se’ls deia que hi havia d’anar un rellevant personatge. Al cap d’una estona d’estar tancats, començaven a inquietar-se i sentien, des de fora, uns esgarips i udols estranys, aterridors, que els feien creure que eren de l’Home dels Nassos. Després, els obrien i els donaven galetes, fruites seques i altres llaminadures. Asseguraven que tot allò ho havia deixat per a ells el dit personatge.

La darrera nit de l’any ha estat sempre plena de celebracions. Grups d’amics i de familiars, sopars generosos, ben regats, això sí, balls engrescats fins a les petites, ressopons. Les dotze campanades i els dotze grans de raïm, la conquesta del poder: "Menjar raïm per Cap d’Any / porta diners per tot l’any"…

Després ve el gener, que enceta un nou període anual. Gener, de Janus, déu romà amb dues cares oposades, l’una mirant al passat i l’altra, al futur. Fred, habitualment, en aquestes dates, la gent vora les llars de foc. Després, la cavalcada de Reis i les il·lusions d’infant. Nits de Reis a cals avis, al carrer de les Terreres, aquell cavallet, aquell llibre… Quants records ens assalten, vinguts d’un passat llunyà!

Josep Maria Salvatella és escriptor i exalcalde de Llançà.