Poesia, grip i propòsit per 2026

La poesia i jo sempre hem mantingut una relació cordial, però distant. Com aquells veïns que saludes a l’escala, però amb qui mai no acabes de compartir ascensor. Em considero un lector actiu —llegeixo molt, per feina i per vici—, però quan arriben els versos sovint m’hi topo amb una barrera invisible, feta de pressa, d’hàbits i d’una confiança excessiva en la prosa útil.

No és que la poesia em faci por, però sí que demana una disponibilitat que el dia a dia no sempre permet. O potser soc jo qui no se la concedeix. Les novel·les avancen, les cròniques expliquen, les biografies ordenen vides. Els poemes, en canvi, s’aturen. I jo els deixo per a quan tingui temps, aquest futur ideal on tots serem més savis i menys cansats.

Un poeta i amic, Carles Duarte, m’ha convidat a enamorar-me dels versos. Com qui et suggereix que deixis de mirar el mar i t’hi llancis, encara que l’aigua sigui freda. Per acabar-ho d’adobar, una grip m’ha impedit retrobar-me amb Josep Pedrals, poeta i rapsode, presentant Juga, juïga a Aigua de Vilajuïga. El veus recitar i aquella pàgina que a casa feia mandra, a l’escenari respira millor que tu.

En una part de la societat més pràctica, obsessionada amb l’eficiència i el retorn immediat, la poesia és percebuda com una activitat ornamental. I, tanmateix, és just aquesta aparent inutilitat la que sacseja la manera de mirar.

Propòsit modest per al 2026: fer cas a Duarte i concedir a la poesia el temps que exigim a allò que pretenem estimar. Qui sap si, en lloc d’un punt feble, no serà precisament la poesia la clau per entendre’ns millor a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.