Que ve el llop! Una realitat vista des de Roses

La irrupció de l’extrema dreta catalana està alterant l’escenari polític amb una intensitat que encara costa quantificar. És un sisme profund, comparable a la sacsejada que van representar les noves forces polítiques nascudes arran de la crisi del 2008, quan es van proposar fer trontollar el bipartidisme. Però hi ha una diferència essencial: si aleshores es discutia en clau nacional i institucional, ara el populisme muta i baixa al carrer. Fa política municipal, però amb estratègies globalitzades, mimetitzades del mateix manual clàssic del populisme.

A Roses el tauler ja es mou. La rumorologia, tan pròpia del nostre poble, fa la seva feina: fòrums digitals, tertúlies de bar, conspiracions improvisades. El que a mi em sorprèn –i em dol– és que Roses pugui acabar victimitzada per una onada reaccionària quan, precisament, la nostra història és l’exemple contrari. Roses no ha estat mai un experiment de “convivència perfecta”, però la convivència hi ha imperat. No per ingenuïtat, sinó per realitat social: el nostre municipi s’ha construït gràcies a diverses onades migratòries. La primera, l’andalusa. Tothom ho sap: moltes famílies provenen del sud d’Espanya, que van aixecar aquesta economia local amb les seves mans. Després, la migració internacional va continuar transformant Roses, generació rere generació.

Un relat fals

Els partits crearan nous relats: una Roses inventada, caòtica, en declivi, on la destrucció social és atribuïda als de sempre. Però quan la ficció es presenti embolcallada de fàstic i por, no ho oblidem: les persones migrades no són responsables de la pobresa crònica a Roses. No han creat la precarietat laboral. No han generat una economia estacional que només funciona tres mesos a l’any. No han expulsat la classe treballadora de l’habitatge. No són les culpables d’un sistema que fa dècades que condemna les famílies a sobreviure.

El problema real és un model socioeconòmic fràgil, dependent i mancat de polítiques socials sòlides. L’enemic no és el veí que va arribar fa quaranta o cinquanta anys buscant una oportunitat digna. L’enemic, estimats lectors, és la pobresa enquistada que ningú vol afrontar amb polítiques valentes. Portem anys amb la cantarella del llop que arriba, però sembla que aquesta serà la de veritat.