De cuineres i estrelles Michelin

He estat un espectador privilegiat en un curs d’un popular robot de cuina a Garrigàs, envoltat majoritàriament de dones. Mans expertes barrejaven ingredients, mirades còmplices es creuaven i l’aire s’impregnava d’aromes que evocaven casa i tradició. L’escena contrastava amb aquelles gales Michelin que sovint reproduïm als mitjans, molt més poblades de cares masculines i jaquetes amb estrelles brodades. Dos mons que conviuen, però que sovint semblen situats en extrems oposats.

La relació entre la dona i la cuina ha estat durant dècades vinculada a un rol malentès. Allò que a casa es donava per fet i quedava invisibilitzat, fora del fogó familiar es convertia en prestigi i reconeixement públic. A Garrigàs, en canvi, no hi havia impostura ni escenografia: només ofici, coneixement i memòria compartida.

"Aquestes festes, mentre compartim taula i brindem, recordem que abans de les estrelles hi ha hagut llars i abans dels xefs, cuineres"

La cuina que alimenta cossos i ànimes ha estat sostinguda històricament per dones. Sense escenaris ni premis, han mantingut viva la gastronomia com a columna vertebral de la vida quotidiana, transmetent receptes i criteri amb discreció. Els homes hi arriben per camins diversos —afició, professió, curiositat—; elles, des de la responsabilitat i la continuïtat.

Que aquest curs es visqués en ple Nadal no és menor. Les festes ens recorden que la cuina és punt de trobada, llenguatge compartit i refugi. El robot de cuina era gairebé una excusa; el que realment s’hi coïa era la celebració d’una memòria que mereix reconeixement.

Aquestes festes, mentre compartim taula i brindem, recordem que abans de les estrelles hi ha hagut llars i abans dels xefs, cuineres. Cuinar continua sent un gest de vida, un acte que nodreix el cos i l’ànima.