De llorers i estofats

Laurus nobilis, en deien els botànics. El llorer sempre fidel, cenyint les testes coronades. Aquesta planta té propietats carminatives i digestives. Deien abans que les seves fulles tendres, aixafades i barrejades amb aigua, provocaven la menstruació, ajudaven a pair, reduïen la sordesa i treien les taques de la cara, i del cap en el cas dels calbs. Encara recordo de temps enrere el costum de portar a beneir branques de llorer a la missa del Diumenge de Rams. Les anàvem a buscar el dia abans pels recs de les muntanyes i — a Fener, la Roca, Madres...— on ja les teníem clissades de dies anteriors.

El llorer és insubstituïble en els estofats de carn, qualsevol sia. "L'estofat" —segons el mestre Pla— "és un guisat que tendeix a desaparèixer. (...) Estem habituats a l'estofat de vedella, però es pot fer un bon estofat de llebre o de conill de bosc, que, de vegades, és de primera". Sembla que el mot "estofat" prové del francès étouffé, que vol dir ofegat, asfixiat, si voleu. Recordo, de quan era jovenet, els estofats que feia l’àvia amb els conills i els tords que portava l’avi Pepito de les terres aspres de Llers, gran caçador ell, ensinistrador de gossos mallorquins i fures. Recordo que l’àvia Enrica, per les fires de Santa Creu, feia estofats de toro brau. L'avi, gran afeccionat a les corrides també, sempre sabia en quina carnisseria venien la carn del toro més refet.

Mariàngela Vilallonga, a Els arbres, ens explicava l'origen mític del llorer. Una fletxa d'or de Cupido, fill de Venus, es clavà al cor del déu Apol·lo, que restà follament enamorat de Dafne, bonica noia llavors segons deien. Ell intentà seduir-la però Dafne, honesta i púdica com poques, fugí camps a través i ell, insistent, li anà al darrere. Quan gairebé ja l'atrapava, la noia verge es transformà en llorer. Apol·lo besà amb passió les fulles i el tronc de l'arbre, però aquest restà immòbil, insensible i fred. Ovidi cantà més tard aquest fet gairebé miraculós en uns versos del tot adients i brillants.

"A 'Etnobotànica de les terres gironines', obra col·lectiva, s'incideix en l'ús del llor i del romaní contra les tempestes, fent-ne una foguera amb les branques, i tot resant a cada tro"

La creença popular deia que el llorer protegia les cases dels llamps i era corrent davant de moltes masies veure un llorer adossat a la façana. A Mirall trencat, Mercè Rodoreda esmenta el fet, de passada: "Quan anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s'esqueixés. 'Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer', digué l'Anselma tot acostant-s'hi. (...) A la vora del pou hi havia un gran bassal d'aigua. Del llorer només en quedava la meitat".

A Etnobotànica de les terres gironines, obra col·lectiva, s'incideix en l'ús del llor i del romaní contra les tempestes, fent-ne una foguera amb les branques, i tot resant a cada tro: "Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!".

El poeta andalús Federico García Lorca a Primeras canciones en això dels llorers s'enfilava per les branques: "Por las ramas del laurel / van dos palomas oscuras. / La una era el sol, / la otra la luna. / Vecinitas, les dije, / ¿dónde está mi sepultura?".

Al jardí de casa meva fa anys hi vaig plantar un llorer. El vam anar podant per donar-li la forma d'arbre i així ha estat, ja fa cinc o sis metres d'alt i al voltant produeix rebrolls espessos i potents que tendeixen a formar una grossa matarrada. Només d'anar tallant aquests rebrolls i assecar-los, ens sobra llor per a la cuina de casa de tot l'any. Espero, tanmateix, no adormir-me sobre els llorers...

Josep Maria Salvatella és escriptor, exalcalde de Llançà i exdiputat al Parlament de Catalunya.