La màgia dels números

La propera vegada que llegiu aquesta columna potser ja sereu uns afortunats. O qui sap si us haureu conformat amb un reintegrament. I, segurament, la majoria continuarem desitjant tenir bona salut. Arriba la Loteria de Nadal, i amb ella aquell impuls tan humà de confiar en un número com qui creu en una superstició. Invertim uns diners «per si toca», però sobretot perquè ens agrada pensar que hi ha petits senyals que ens indiquen el camí de la fortuna.

I entre tots aquests senyals, la terminació del dècim és la nostra preferida. La convertim en talismà, en excusa. Una manera de dir-nos que l’atzar té moments de coherència i repetició. Que alguna cosa s’ha de poder anticipar, encara que sapiguem que no és així.

"Al final, comprem terminacions més per sensació que per probabilitat, que és idèntica en qualsevol dècim"

La xifra final que més pesa en aquest imaginari és el 5. És llegenda estadística. Ha estat la terminació del Gordo unes 32 vegades, i això ens sembla prou motiu per creure-hi. No perquè toqui més, sinó perquè ens agrada la idea que la història es repeteixi.

Després hi ha el 4 i el 6, que acumulen unes 27 aparicions cadascun. Són terminacions que fan cara de tenir un pacte silenciós amb el bombo. I, naturalment, això alimenta la superstició contrària: evitar els acabats en 1 i 2, perquè han sortit poc. Com si la sort volgués equilibrar els comptes.

Però el cert és que tot això no prediu res. El sorteig no recorda. Nosaltres, sí. Al final, comprem terminacions més per sensació que per probabilitat, que és idèntica en qualsevol dècim. I potser aquí hi ha la veritable gràcia: que la sort, com Nadal, sempre és una mica més emocionant quan ens ho creiem. I amb això ja n’hi ha prou per brindar. Bona fortuna.