Vendre la casa i anar a lloguer

En Josep és avui un senyor de més de cinquanta anys que, quan encara es podien adquirir immobles, va comprar un pis de segona mà a la seva germana. Un petit apartament de 60 m² en el qual va viure els seus anys de solteria i alguna farra amb els col·legues.

El cas és que en Josep un bon dia es va casar i quan encara es tenien fills en lloc de gossos, va procrear. Fou aleshores quan el pis que havia comprat se li va quedar petit obligant-lo a aconseguir un habitatge millor gràcies a l’esforç del treball d’ell, la seva parella i a una hipoteca de la Caixa a trenta anys.

Va decidir posar el primer pis a lloguer a través d’una reputada agència immobiliària de Figueres. Òbviament que l’import que se’n podia treure, un cop descomptades les despeses de manteniment i les comissions no era res de l’altre món, però ajudava a pagar la hipoteca i qui sap si a poder deixar algun dia quelcom als seus fills.

Aquesta idíl·lica història partia de la presumpció que el llogater pagaria les rendes. Abans solia ser habitual esperar que un deutor pagués el que ha de pagar. Així com semblava raonable pensar que, atès que ningú té garanties per avalar res, la immobiliària triés de manera escrupolosa els possibles arrendataris, especialment tenint en compte el molt que sembla que costa trobar un pis de lloguer. Però, pel que fos, tot això no va passar, i després d’uns mesos de pagament regular, van començar els incompliments per acabar en una morositat permanent.

"Li aconsellen que s’ho pensi molt bé a l’hora de votar a les pròximes eleccions i deixi de donar ales als partits convencionals que l’únic que fan és afavorir els malfactors"

Avui fa exactament disset mesos que en Josep va presentar una demanda als jutjats de Figueres. I quan després d’una tramitació de més de mig any — temps suposa que suficient per acreditar que el qui ha de pagar no paga—, i quan la comissió judicial es va personar al pis per fer fora la família ocupant, aquesta va treure’s del barret un informe de vulnerabilitat que va provocar la interrupció del tràmit, de manera que el més calent és a l’aigüera.

En Josep veu per la tele com una senyora rossa de Podemos el titlla de capitalista i diu que urgeix aprovar una llei perquè no es pugui comprar més d’un immoble per persona. No sent res sobre com millorar els jutjats o penalitzar els incomplidors de les normes cíviques i de convivència que no paguen el que es deu.

Els seus fills ara ja grans, autèntics culpables en el seu dia que el pis es quedés petit, li diuen que tenen uns col·legues a la Marca de l’Ham que si fa falta poden visitar els ocupes i recordar-los les seves obligacions. O bé que contracti uns senyors forçuts i amb barba que surten a les xarxes. Que això s’arregla així o no s’arregla. I li aconsellen que s’ho pensi molt bé a l’hora de votar a les pròximes eleccions i deixi de donar ales als partits convencionals que l’únic que fan és afavorir els malfactors.