Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Opinió

Pere Gotanegra

Roses

143 dies de pesca: "Millor això que res… però no és la solució"

El ministre d'Agricultura i Pesca del govern espanyol, Luis Planas, conversant amb el comissari europeu de Pesca, Costas Kadis, durant les negociacions a Brussel·les per les quotes de pesca del 2026

El ministre d'Agricultura i Pesca del govern espanyol, Luis Planas, conversant amb el comissari europeu de Pesca, Costas Kadis, durant les negociacions a Brussel·les per les quotes de pesca del 2026 / Consell de la UE

L’acord europeu que permetrà als pescadors de la Mediterrània sortir a la mar 143 dies l’any 2026 és, objectivament, un mal menor. Evita el desastre absolut que hauria suposat la proposta inicial de limitar la pesca a 9 dies anuals. Però no ens enganyem: això no és una solució definitiva, ni tan sols una bona solució.

En els darrers 30 anys, el sector pesquer mediterrani ha patit una reducció acumulada de prop del 60% de l’esforç pesquer. Se li ha demanat tot: sacrificis, inversions, adaptació constant, acceptar normatives cada cop més estrictes. I el resultat és evident: s’està trencant el relleu generacional. Els joves no entren al sector perquè no veuen futur. I els armadors no inverteixen perquè ningú posa diners en un negoci sotmès a una incertesa permanent.

Això no és sostenibilitat. Això és asfíxia progressiva.

El més greu és que, avui, els informes científics ja juguen a favor dels pescadors. Les dades indiquen una recuperació clara de moltes espècies gràcies, precisament, a l’esforç que ha fet el sector. I davant d’aquesta realitat, què fan alguns polítics? Tiren pilotes fora. Aplacen decisions, amaguen el problema sota la catifa i eviten afrontar-lo amb la seriositat que mereix.

No es pot governar el mar només des d’un despatx, ni a cop de titular, ni d’eslògan verd. La pesca necessita estabilitat, rigor i valentia política. Necessita normes clares a mitjà i llarg termini, que permetin planificar, invertir i garantir continuïtat. Sense això, cada acord anual serà només un pedaç més.

La pesca no és només una activitat econòmica. És territori, cultura, identitat i cohesió social. Ports com Roses, Palamós o Tarragona no s’entenen sense els seus pescadors. I un mar sense pescadors professionals no és un mar protegit, és un mar abandonat.

Per tant, sí: millor això que res. Però ja n’hi ha prou de malmenors. Ha arribat l’hora d’afrontar el problema de fons amb dades, responsabilitat i respecte cap a un sector que ha complert. Ara toca que compleixin els polítics.

Tracking Pixel Contents