Els imbècils de sempre

La imbecilitat humana és infinita. I aquests dies, Collserola n’és la prova empírica, pràctica i gairebé de laboratori. Veure imatges de ciclistes i passejants saltant-se les restriccions per la pesta porcina africana —com si les tanques, els avisos i la responsabilitat col·lectiva fossin elements decoratius d’una gimcana urbana— ha estat, francament, decebedor. O millor dit: previsible, perquè l’estupidesa té una capacitat infinita d’autoexhibició.

Recorda de manera inquietant els estius al cap de Creus en què, tot i els cartells llampants de prohibit accedir, sempre hi ha qui decideix que el seu 4x4 té dret diví a trepitjar espais protegits. O els energúmens que, en plena alerta màxima per risc d’incendi, fan foc a l’exterior «per unes costelletes». Aquella mena de valentia que només pot néixer de la ignorància més profunda.

"Segons el diccionari, «imbècil» és aquell de judici feble, que obra amb poca intel·ligència. No calen gaires matisos"

La ironia és que, a Collserola, tot plegat passa en nom de la salut: fer esport, respirar aire pur, connectar amb la natura. I, tanmateix, es posa en perill la salut dels animals i la d’un sector clau per a l’economia i el treball. Encara arrosseguem les últimes traces de la grip aviària i la ramaderia bovina fa mesos que viu amb inquietud la dermatosi nodular, una malaltia que ha provocat pèrdues econòmiques considerables al país. El sector no necessita herois esportius amb els pulsòmetres encesos; necessita respecte.

Segons el diccionari, «imbècil» és aquell de judici feble, que obra amb poca intel·ligència. No calen gaires matisos. Però, com alertava Albert Einstein —que d’imbecilitats en devia veure unes quantes—: «Només dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de l’univers no n’estic del tot segur».