Canigó

Han caigut les primeres neus, com cada any, i de seguida, passat el castell de Quermançó, miro el Canigó. És un vell costum. La serralada, la plana, la mar... Poques comarques com aquesta, certament. El Canigó... Per què aquesta muntanya s’ha tingut sempre com a sagrada? El poema de mossèn Cinto potser hi va influir: – "Del bosc del Canigó són los fallaires / que dansen, fent coetejar pels aires / ses trenta enceses falles com trenta serps de foc..."-. Les flames com a símbol de vida, en nits de neu blanca sobre els teulats. O bé fou la seva situació preeminent, tan presidencial des de la plana de l’Empordà, a 1050 m, damunt dels esquerps espadats i el fosc muntanyam.

Hi vaig pujar fa molts anys, a finals d’agost. Pel camí costerut, grups d’excursionistes –joves i grans, però també mainada–, a peu des de Castell, el poble més proper. Nosaltres anàvem amb un totterreny que havíem llogat. Fa més anys encara, també hi vaig pujar a peu, me’n recordo bé. Davant d’una escultura de sant Martí, la guia ens explicà la raó que el sant donés només mitja capa al pobre mendicant, com assevera la llegenda: els soldats romans –i Martí n’era un– pagaven la meitat de la seva indumentària, l’altra part era a càrrec de l’exèrcit. Només podia donar el que era seu, doncs.

"L’església i la cripta fan la impressió de ferma solidesa, romànic primitiu, un pèl feixuc"

Excel·lent mirador, prop del monestir, sobre la vall de Vernet, d’un verd amable i assossegat. L’església i la cripta fan la impressió de ferma solidesa, romànic primitiu, un pèl feixuc. El claustre, a diferents nivells aprofitant el pendent de la muntanya, té capitells d’interès, en marbre blanc o rosa, com el que representa una dona amb el tors nu, braços enlaire. Els tècnics s’hi han trencat el cap. Podria ser la bíblica Salomé, filla d’Herodes Filip i d’Herodies, diuen, o una al·legoria de la luxúria, que fou vici molt estès llavors, ja se sap, com sempre. L’escena de la lúbrica dansa de Salomé l’he vist també als claustres de Sant Pere de Galligants i de Sant Cugat del Vallès. Aquí, entre aquests murs de Sant Martí del Canigó, s’hi van guardar durant segles les restes de sant Galderic, patró dels pagesos catalans abans de la usurpació del patronatge per part del forà sant Isidre. Aquestes relíquies originaren nombroses peregrinacions en temps medieval.

El monestir, el dia que vaig ser-hi, era habitat per una congregació anomenada de les Benaurances, on convivien clergues i seglars, homes i dones. Els darrers monjos benedictins l’abandonaren el 1783. Als voltants de l’any 1000, Guifré, comte de Cerdanya i del Conflent, feu començar les obres del cenobi; ell i la seva esposa Elisabet foren enterrats aquí mateix, en els fossats cavats a la pedra viva. Figura clau de la primera restauració, a començaments del XX, fou el bisbe de Perpinyà i Elna, Juli Carsalade du Pont, d’origen gascó, però plenament identificat amb el nostre país; l’anomenaren "el bisbe dels catalans". Una segona etapa restauradora, a meitats del mateix segle, fou promoguda pel benedictí Bernat de Chavanes.

Diuen que Verdaguer va escriure el poema Canigó des de la Mare de Déu del Mont. És cert que, vista des d’aquell punt, entre Garrotxa i Empordà, la mítica muntanya se’ns apar "una magnòlia immensa", com digué el poeta, bona part de l’any coberta de neu. En té la blancor i potser la fragància. Cim alterós des de sempre mitificat, doncs, dalt de l’altar que domina la plana empordanesa, punt de referència per a molta gent de casa nostra i origen d’una tramuntana freda, la canigonenca, amestralada, que ens ve furient un pic a l’oest en dies hivernals.