Posar 'likes' a les dictadures

S’ha parlat molt de la dictadura d’en Franco en aquestes setmanes precedents. Diaris, televisions i informatius en general han estat ocupadíssims girant la vista cinquanta anys enrere i disseccionant els perquès de la seva instauració, prolongació i acabament. O sigui, que serà difícil que aquest escrit millori o complementi amb originalitat tot allò que ja s’ha dit.

Però em sembla important recuperar el debat per la diferència de perspectiva amb què estan revisitant els fets. Que es mori un dictador com així va passar, solia servir habitualment per discutir sobre les bondats o els defectes del personatge i el seu govern durant el temps que va manar. Es podia discutir si les decisions adoptades en aquell període eren les correctes o no: si l’economia productiva basada en els 600, els pantans i la xarxa ferroviària eren encertades, suficients o/i excessives. Sobre si la repressió aplicada i sostinguda sobre aquells que no eren afins al règim era acceptable, necessària o despietada. Fins i tot, es discutia en un grau més elevat sobre si l’accés violent al poder després d’una guerra fou la solució per evitar una Espanya republicana, anarquista, comunista o les tres coses a la vegada anant a la deriva i que hagués fet mala fi o tot el contrari.

Ara bé, del que no es discutia gaire era de la naturalesa intrínseca d’una dictadura, el concepte es concebia pels seus defensors com un mal necessari, un remei amarg per arreglar una situació esgarriada o sense futur. Una solució extrema que pel "bé del país" havia de ser adoptada per uns quants il·luminats.

El problema és que una part del jovent d’avui en dia no ho contempla d’aquesta manera. Serà perquè no els va arribar el temari dels llibres de text o perquè els seus mitjans d’informació basats especialment en contingut a xarxes de quinze segons de mitjana no els subministra més que una informació fragmentada, esbiaixada, fugaç o parcial. El cas és que comença a circular la idea que una dictadura és un sistema tan legítim com un altre d’ostentar el poder. Com qui tria un cafè o un tallat, però amb diferents conseqüències.

I, és clar, si a sobre tenim líders mundials que, malgrat haver estat elegits de manera democràtica es comporten de manera absolutista, la situació no ajuda gaire a distingir què és què. I si hi afegim la tendència actual a buscar solucions ràpides, impacients, simplificades a les coses, tot sembla un còctel perfecte per restar importància als règims autocràtics.

En fi, si això no ens preocupa una mica, no caldrà que tornin les dictadures, sinó que les anirem a buscar nosaltres mateixos amb un somriure i el mòbil a la mà.