Les cartes de Sílvia Orriols

L’última enquesta del CEO confirma canvis de pes en el panorama polític català: Aliança Catalana (AC) es consolida com un actor central i se situa pràcticament en empat tècnic amb ERC i Junts per Catalunya. Un escenari difícil d’imaginar fa només dos anys i que ja no pot considerar-se conjuntural, amb una explicació que respon a múltiples dinàmiques de fons.

El primer factor és sociològic. AC ha sabut connectar amb inquietuds ciutadanes que la resta de partits ha tractat amb cautela. La immigració i la seguretat, segon i tercer problema segons el CEO, són, amb l’independentisme, el nucli del seu discurs.

La formació de Sílvia Orriols aborda aquests temes amb una contundència que contrasta amb l’ambigüitat de les forces tradicionals i que atreu cada vegada més catalans que perceben una distància creixent entre la seva experiència quotidiana i les respostes institucionals. Aquesta capacitat d’interpel·lació directa ha atorgat a AC una notable visibilitat en convertir-se, amb Vox, en la formació que diu el que d’altres eviten formular.

El segon factor és organitzatiu i afecta directament Junts, un partit immers en una creixent confusió estratègica visible en diversos fronts: des de la ruptura amb Pedro Sánchez fins als recents canvis en el seu grup parlamentari, el malestar del món local i unes diferències internes cada vegada més palpables.

La recent reorganització del seu sector més esquerrà, destinada a frenar un possible gir conservador, evidencia les dificultats del partit per definir un projecte propi més enllà de la figura de Carles Puigdemont. Tot això alimenta la fuga de votants que busquen una claredat que Junts no ofereix, i en aquest forat AC troba un terreny fèrtil.

El tercer factor és polític i té el seu epicentre al Parlament, on l’actuació del president Salvador Illa ha tingut un efecte paradoxal: lluny de relegar Sílvia Orriols, l’ha amplificat. La combinació de l’estratègia de cordó sanitari amb els intercanvis directes del president amb ella li ha proporcionat una visibilitat molt superior al seu pes real, fins a convertir-la en líder de l’oposició de facto en un escenari on ERC no acaba de trobar el seu lloc i on Junts tampoc aconsegueix articular una alternativa consistent.

La suma d’aquests tres factors –connexió amb noves preocupacions socials, desorientació de Junts i projecció parlamentària d’Orriols gràcies a Illa– mostra que AC no és un simple vot de protesta passatger, sinó el símptoma d’una transformació profunda del sistema de partits català.

Amb l’independentisme dividit en tres forces gairebé empatades, un PSC a la baixa, uns comuns debilitats i un Vox en ascens, Catalunya avança cap a un escenari cada vegada més fragmentat i a un Parlament amb una capacitat de consens minvant, factor que dificultarà la formació de majories i augmentarà el risc d’ingovernabilitat. Un desenllaç que, per acció o omissió, és responsabilitat dels partits del sistema.

Astrid Barrio és professora de Ciència Política de la Universitat de València.

Subscriu-te per seguir llegint