Els orfes de Convergència

Ha començat un dels judicis més simbòlics de la història recent: el de Jordi Pujol, l’home que durant dècades va ser el rovell de l’ou de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit que va marcar el rumb del país durant la transició i fins a començaments del segle XXI.

Des de la dissolució de CDC el 2016 i la refundació en projectes com el PDeCAT, seguida per l’aparició de Junts per Catalunya, aquell espai cohesionat s’ha anat fragmentant fins a diluir-se. El lideratge de Pujol ha deixat pas a una dispersió d’actors que es disputen una herència encara per resoldre.

"Els nostàlgics no només intenten revifar un espai abandonat, sinó que alerten que, sense aquesta mirada, el catalanisme polític pot perdre influència a favor d’altres forces"

Molts alcaldes i dirigents de Junts —recordem que la força del pujolisme va arrelar des de comarques, en contraposició al poder metropolità socialista— reclamen recuperar valors clau de Convergència: la política d’entesa i l’«anem per feina», una mirada pragmàtica que connectava amb la gestió real i amb la ciutadania. Els nostàlgics no només intenten revifar un espai abandonat, sinó que alerten que, sense aquesta mirada, el catalanisme polític pot perdre influència a favor d’altres forces.

Les enquestes alerten del creixement d’Aliança Catalana, que podria avançar tant a escala nacional com local, recuperant alguns d’aquells arguments, però passats pel sedàs d’una extrema dreta creixent. Preocupa sentir antics votants convergents comprant-ne el relat, encara que sigui en veu baixa.

Els hereus d’aquella Convergència —que els seus cadells van voler esborrar per fugir del pecat original del pare— han de reformular el seu paper i recuperar credibilitat. Si no, una part d’aquell electorat quedarà orfe o, qui sap, potser canviant de família política.

Carles Ayats és periodista i gerent d'EMPORDÀ.