Primera Legislatura: les tasques agradables, la renúncia a l’escó i la campanya del NO

Una de les circumstàncies més plaents del dia a dia al Congrés era fer de cicerone de persones i institucions. D’entre totes, en recordo una en particular, per la sentència irònica de l’escriptor Josep Valls. L’Associació Comerç Figueres va organitzar un viatge a Madrid, amb visita al Congrés. Quan va tocar la foto de grup, ell va comentar en veu alta: "No t’hi escarrassis tant, que d’aquests no et votarà ningú". Jo era regidor d’ERC i coneixia la simpatia envers l’antiga CiU de la majoria dels associats. Els indrets més sol·licitats solien ser sempre els mateixos: els forats al sostre de l’hemicicle derivats del cop d’estat de Tejero el 23 de febrer de 1981, el famós bar del Congrés (els preus baixos del qual sempre han generat comentaris), els despatxos, les sales de reunions de les comissions i l’espectacular biblioteca. Era habitual fer-se una foto a la tribuna d’oradors i a algun escó en concret, en funció de les simpaties polítiques del visitant.

Una altra tasca agradable era fer d’intermediari entre el territori que representes i l’administració central de l’Estat. Recordo un detall de quan vaig acompanyar en Pere Bosch, alcalde de Banyoles. En entrar al despatx de l’alt càrrec (subdirector general de Cultura) es van saludar efusivament: es coneixien de la controvèrsia pública del negre exposat al Museu Darder, en temps del govern del Partit Popular. El subdirector general ja hi era i, per tant, vaig entendre que a cada legislatura només canviaven les cúpules dels ministeris. Per això, l’Estat manté unes estructures funcionarials perdurables.

També era feina agraïda la possibilitat de proposar reconeixements oficials en l’àmbit de l’esport. Els atorgava el CSD (Consejo Superior de Deportes), integrat en el ministeri d’Educació i Ciència. Vaig aprofitar l’oportunitat de ser el portaveu d’ERC i la bona relació amb el seu president (Jaime Lissavetzky, DEP) per plantejar guardons a entitats de la ciutat i comarca. Em sento especialment satisfet d’haver elaborat el dossier que va desembocar en l’atorgament de la Placa de Bronce de la Real Orden del Mérito Deportivo l’any 2006 a la Penya Unionista de Figueres en el seu 25è aniversari. Alguns membres de la directiva i jo ens havíem desplaçat a Madrid en cotxe. En Josep Buixó, el president, va pujar a l’escenari a rebre el premi . Les fotos posteriors als jardins del Palacio Real de El Pardo, amb Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, ministra d’Educació, i amb Jaime Lissavetzky, les va tenir penjades el seu germà Joan, a la paret del seu lloc de treball (a l’òptica Chavarria) fins que es va jubilar. Posteriorment, també vaig gestionar el mateix reconeixement al C. E Juncària, per la feina d’integració social amb el futbol (immigrants, dones...) i al club de judo Albanhos, per la promoció que havia fet d’aquest esport des de la seva creació.

Primera pregunta oral

Si en el capítol anterior vaig explicar el neguit en el debut a la tribuna d’oradors, en aquest em referiré a un moment molt significatiu per a mi: la primera pregunta oral en el ple. Joan Puigcercós era conscient que els diputats que proveníem del municipalisme havíem de fer mèrits davant la nostra ciutadania. Així, el dimecres 19 de maig de 2004, als inicis de la legislatura, em va escollir per preguntar a la ministra de Cultura, Carmen Calvo. Vaig demanar, des de l’escó, si el govern tenia pensat retornar els tres quadres de Salvador Dalí que eren al Centro Reina Sofía de Madrid: El gran masturbador, l’Home invisible i El monument imperial a la dona infant. Òbviament, la seva resposta negativa em va remetre a l’acord Gobierno-Generalitat del 23 de gener de 1992, de repartiment del llegat del pintor, que havia deixat hereu l’Estat. I va reblar, satisfeta: "Y el ministro de cultura era catalán", en referència implícita a Jordi Solé Tura.

Miquel Esteba i Narcís Oliveras

Ara em referiré a una circumstància potser sorprenent, potser desconeguda. La col·laboració amb ERC de dos pesos pesants de CiU a la ciutat en la campanya pel NO en el referèndum del Tractat que establia una Constitució per a la Unió Europea. El text va ser acordat en una reunió de caps d’estat i de govern a Roma, l’octubre de 2004. Per entrar en vigor, calia que els estats membres la ratifiquessin en consulta a la població. A Espanya, primer país on es va iniciar el procés, es va fixar la data del 20 de febrer de 2005 per al referèndum. ERC va fer campanya pel NO (el contingut no contemplava aspiracions cabdals del catalanisme), i va decidir començar-la a Figueres, en reconeixement al salt d’1 a 5 regidors en les eleccions municipals de 2003. L’acte es va celebrar a l’Hotel Travé, amb la participació de Josep Lluís Carod-Rovira, i la intervenció pública de dues personalitats de l’antiga CiU: Narcís Oliveras (DEP), exsenador de CiU per UDC (Unió Democràtica de Catalunya) i Miquel Esteba Caireta (DEP), que va ser un any llarg (juliol 1979/agost 1980) alcalde de Figueres per CiU, càrrec que va deixar, sembla, per discrepàncies amb Jordi Pujol. La seva implicació en la campanya pel NO en els actes a la comarca va ser exemplar.

Amb tots dos hi vaig tenir molt bona relació i llargues converses, malgrat la diferència d’edat. Em fascinava que sabessin prioritzar la seva idea de com havia d’encaixar Catalunya a Europa per damunt de les sigles dels seus partits. De fet, Miquel Esteba ja feia temps que optava per la independència. A una de les darreres entrevistes abans de la seva mort (2011, Terrassa) havia declarat: "Primer era catalanista, després em vaig fer nacionalista i avui soc un independentista total".

Renúncia a l’escó

Havia estat portaveu d’ERC en la tramitació (intensa, feixuga) de la LOE (Ley Orgánica de Educación) i quan van acabar els debats amb l’aprovació definitiva el dia 6 d’abril de 2006, em vaig adonar que estava dedicant massa energies al Congrés. Jo era a Madrid pels resultats municipals del 2003 i progressivament vaig plantejar-me el retorn, amb la vista posada a l’alcaldia de la ciutat. Érem segona força amb 5 regidors, lluny dels 9 que havia obtingut Joan Armangué amb el PSC. Però podíem aspirar legítimament a ser primera força. Els temps varen demostrar que anàvem equivocats. Tocarà parlar-ne un altre dia.

Quan ho vaig comunicar formalment per escrit, em va sorprendre la reacció del president del Congrés, Manuel Marín. Va pensar que era una broma. Em va convidar a dinar al restaurant del Congrés per dissuadir-me. Va buscar arguments polítics ("eres un excelente parlamentario, serio y educado...") i d’altres d’utilitaristes ("Mucha gente daría todo lo que tiene por este escaño que tu abandonas voluntariamente"). No em va fer trontollar: vaig renunciar a l’escó dos anys i mig després de sortir escollit, el dia 15 de novembre de 2006.

Per acabar, una anècdota molt reveladora. Des de novembre de 2006, vaig reunir-me amb totes les associacions de veïns de Figueres, interessant-me pels seus problemes i explicant el programa que aplicaríem si arribàvem a governar. Un dels assistents a una trobada, amic meu, poc abans de les eleccions municipals de maig de 2007, em parlava com si jo encara fos a Madrid. Es va endur una gran sorpresa quan li vaig comentar que ja no hi era des de... feia un any i mig. Es va justificar amb un "no llegeixo els diaris".

Subscriu-te per seguir llegint