Carros, tartanes i tombarells

De vegades, la memòria ens retorna involuntàriament fets del passat, que dormien al fons del fons. Avui m’ha vingut al cap, de cop i volta, un viatge amb tartana amb el meu avi Pepito, de Llers a Avinyonet, per la Garriga. Jo tenia llavors quatre o cinc anys només. És el primer viatge del qual servo el record. Encara veig la mula, la «Morica», comprada a les subhastes que feia l’exèrcit després de la guerra. Els clots del camí, sovintejats, em van deixar sacsejat i un pèl atemorit. Suposo que després vam arribar-nos a Figueres, on els avis tenien una casa, al carrer Terreres, prop de la plaça Triangular.

I enllaço ara amb el tombarell d’en Casimiro, l’escombriaire de Llançà als anys quaranta; el basurero, en dèiem llavors. Amb el seu gran bigoti negre, la gorra i la pala a l’espatlla, carrers amunt i avall, era una figura popular a la vila en aquells temps. Un cop a l’any, a començaments de curs, venia a l’escola a portar un tombarell de tacs de llenya de part de l’Ajuntament, per a les estufes de cada classe. Ens duraven, més o menys, un mes, d’ençà que començava a ser ben viu el fred, ben portats i controlats. –No n’hi ha més, em sap greu…—, deia l’home tot compungit.

L’ofici de carreter era habitual a la majoria dels pobles i viles una mica grans. A Llançà, recordo molt bé cal Carreter, amb els germans Torrent, que em sembla que procedien de Besalú. El local dels carros era prop de la plaça Major, al carrer Salmerón, lloc habitual de tertúlia dels desvagats. Per cert, un carrer, aquest, amb el nom del president de la República espanyola (1873), que dimití en negar-se a firmar unes sentències de mort. Aquest nom de carrer es va mantenir inamovible durant tots els anys del franquisme. Segur que els que llavors governaven havien suspès els exàmens d’història.

"El meu record, però, em porta sempre a la tartana de l’avi. A Llers, la tenia sota el cobert que feia de paller i a Figueres, al baix, amb les botes, davant la quadra de la mula i al costat de la gàbia de les fures"

El carro, vehicle fonamental per a ús dels nostres antics pagesos, anava muntat sobre un eix transversal al centre de la caixa de càrrega, que sostenia les rodes amb un coixinet o boixa de ferro colat. Amb el temps, donà origen a la carrossa o carretel·la, per al transport de les persones de certa categoria, i a altres moltes variants, com el carret, la mallorquina, el coupé, la berlina, la jardinera, el xarret, la tartana, la galera, el faetó o el tombarell.

El meu record, però, em porta sempre a la tartana de l’avi. A Llers, la tenia sota el cobert que feia de paller i a Figueres, al baix, amb les botes, davant la quadra de la mula i al costat de la gàbia de les fures. S’hi traslladava sovint entre aquestes dues localitats i també a Pau, on tenia propietats. Aquest vehicle era de sis seients, tres per banda, i apte només per a un sol animal de tir -mula, cavall o haca-. El tendal blanc la recobria, amb petits miradors ovalats al darrere. Quan per la Mare de Déu de setembre anàvem a la Salut de Terrades –missa i arròs-, abans de tornar, l’avi penjava davant del tendal una branqueta de cirerer d’arboç, amb les seves fruites vermelles. Pel que fa a la confecció i reparació dels guarniments, anava sovint a can Lleys, al carrer Lasauca, una mica més enllà de l’Hotel Duran. Allà hi passava bones estones, tot parlant de cacera i altres temes.

Això són coses del passat, ja ho sé, però aquest és un passat al qual no vull renunciar. Tot canvia i tot passa avall. Carros i tartanes i tombarells han deixat ja de ser vistos pels nostres carrers i camins avui dia, segurament són ja només objectes de museu o exposició. Però serven encara viva, vull creure, en les seves fustes i ferros, l’ànima d’aquells carreters i ferrers que els bastiren i la d’aquells –pagesos o senyors- que els van fer servir. Bé, ja n’hi ha prou… Para el carro, noi!