Fa cinquanta anys

Els americans tenen un costum que sovint m’aplico a mi mateix, i que consisteix a pensar on érem o què fèiem en una data assenyalada. Aquest dijous fa cinquanta anys de la mort de Francisco Franco. Aquell dia jo anava a l’escola de primària i esperàvem la notícia, ja que en els darrers dies, quan a l’hora de sopar miràvem l’únic "Telediario" que s’emetia, només sentíem parlar de l'"equipo médico habitual" i de l’estat de salut del "Generalísimo".

Recordo que es van suspendre les classes uns dies, cosa que em va fer tan feliç com aquells que van obrir el xampany en conèixer la notícia.

Si algú de vosaltres recorda conscientment aquell moment, vol dir que ja té una edat i que és perfectament capaç de fer un cop d’ull enrere per valorar els canvis d’aquestes cinc dècades.

Vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, en els mesos següents —o fins i tot en els primers anys— sorprèn com es van barrejar en un mateix hemicicle persones tan distants com aquelles que havien estat perseguides, o fins i tot empresonades, amb d’altres que havien promogut o donat suport a aquelles situacions.

"La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat"

Tots plegats discutien lleis que, segurament, per a uns eren insuficients i per a altres impensables i, malgrat tot, es van signar amnisties, van tornar exiliats, es van alliberar presos polítics i es van promulgar noves lleis aperturistes.

I amb la mateixa perspectiva que ens dona el temps, ens adonem que ara, lluny de veure un progrés democràtic consolidat, vivim moments penosos, protagonitzats per una raça de polítics que, segurament, no varen viure o no recorden què feien en aquells moments.

La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat.

Avui es rebutgen amnisties, hi ha poc respecte per les llengües, molta burocràcia i més delinqüència.

Extrems radicalitzats, capaços de bloquejar lleis i pressupostos només per posar entrebancs al governant, malgrat perjudicar-nos a tots.

I una extrema dreta emergent que em transporta als temps en què, per la mort del dictador, vaig estar uns dies sense anar a escola.