Enganxat a 'Vinagreta'

Com alguns de vosaltres, m’he enganxat a Vinagreta. Contràriament a la línia que molts crítics han seguit, em situo a contracorrent, més a prop del que reflecteixen les dades d’audiència: un èxit indiscutible a 3Cat, immersa avui en una crisi d’identitat.

Bruno Oro, encara que nascut a Barcelona, té arrels profundes a l’Empordà a través de la seva família artística relacionada amb Cadaqués i Salvador Dalí. És net del pintor Ramon Pichot i nebot de l’enyorat Antoni Pitxot, director del Teatre-Museu Dalí, i aquesta connexió empordanesa forma part essencial de la seva mirada creativa. I també és un habitual del municipi empordanès, on manté vincles i hi troba refugi.

"'Vinagreta' potser no revoluciona la comèdia, però manté viva la rialla. I en els temps actuals, això ja és una petita victòria col·lectiva"

Amb Vinagreta, Oro i Clara Segura recuperen la química d’un duet que va marcar una generació amb Vinagre (2008). La nova versió actualitza personatges i temes amb un to més modern —precarietat laboral, crisi immobiliària, identitat digital—, però sense perdre l’humor proper i popular que connecta amb el públic. Fins i tot, alguns personatges hi parlen en català salat, un detall tan autèntic com reivindicatiu, que arrela el discurs a la llengua viva i al territori.

El que sembla un conflicte entre crítica exigent i espectadors fidels és, sobretot, un reflex del contrast entre la mirada metropolitana, que busca risc i novetat, i la sensibilitat empordanesa, que valora complicitat i autenticitat. Bruno Oro, hereu d’aquesta tradició artística i humorística, es mou amb naturalitat en aquesta frontera. Vinagreta potser no revoluciona la comèdia, però manté viva la rialla. I en els temps actuals, això ja és una petita victòria col·lectiva.